Urtain

Aquests dies, quan entres al Teatre Romea de Barcelona, una espècie de boira generada amb gel sec pràcticament no et deixa veure els números de les fileres de les butaques. Quan aconsegueixes acostumar-t'hi et sobta l'aparició d'un ring al bell mig de la platea envoltat de butaques per tres dels quatre costats. Vuit actors i acrius encapçalats de forma magistral per Roberto Álamo, que en juga el paper principal, ho deixen tot a l'escenari durant gairebé dues hores sense entreacte. L'escenografia i especialment la il·luminació són espectaculars, a la foto ho podeu comprovar.

Pel que fa a la història, haig de reconèixer que pràcticament desconeguda per a mi, em sembla encertadíssima i perfecte com a homenatge a José Manuel Ibar (més conegut per Urtain), aquest boxejador basc que passà de la glòria al més absolut dels oblits i acabà suïcidant-se l'any 1992, poc abans de que s'inauguressin els Jocs Olímpics de Barcelona. El guió està muntat de forma que la història retrocedeix en el temps i a mida que avança et va descobrint qui era Urtain i com va arribar a aquest final tràgic. Es tracta d'una història molt trista i m'agrada pensar que algú ha estat capaç de generar un producte de tanta qualitat com aquest que serveix, a més, a títol d'homenatge a la persona d'Urtain.

Només la podeu veure fins el 22 de novembre i us puc garantir que no us n'arrepentireu si hi aneu. Feia temps que no veia un teatre sencer dempeus.

Tetris humà

Veient aquest vídeo no puc deixar de pensar que la gent té molt de temps lliure... força més que jo! Fixeu-vos amb la "banda sonora" i amb la "fitxa següent".

Contes del Modernisme

Aquest apunt el dedico a la Laura, que sempre es riu de mi perquè al prestatge dels llibres hi guardo un que porta per títol Contes del Modernisme. Aquest llibre ens el van fer llegir a segon de BUP, i formava part d'aquell conjunt de lectures obligatòries que al meu entendre produeixen l'efecte contrari al desitjat en els adolescents: és a dir, l'aversió a la lectura.

En tot cas, concretament aquest a mi em va agradar. Es tracta, com el títol indica, d'un compendi de contes del Modernisme, moviment que es va desenvolupar a Catalunya entre 1892 i 1911. El llibre recull 15 relats de diversos autors: Marià Vayreda, Enric de Fuentes, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Caterina Albert, Pompeu Gener, Apel·les Mestres, Salvador Galmés, Miquel de Palol, Pere Coromines, Alfons Maseras, Joan Santamaria, Prudenci Bertrana, Miquel dels Sants Oliver i Joaquim Ruyra.

D'entre ells n'hi ha un que sempre m'ha quedat gravat a la memòria: 'La vella' de Caterina Albert. El conte pertany al llibre Drames Rurals que l'autora va publicar l'any 1902, i val a dir que és tot un drama. Un drama explicat amb una duresa i crueltat que no deixa indiferent, i que relata la relació entre una família i la padrina afectada d'un atac de feridura que l'ha deixada absolutament paralitzada i sense ni tan sols amb la capacitat d'expressar amb paraules els seus pensaments. Les presses i el dia a dia no permeten escoltar-se-la d'una altra forma, perquè aquesta requereix comprensió i temps. El final és tràgic, molt tràgic i molt cru. Tant, que tot i fer més de vint anys que el vaig llegir, no l'he pogut oblidar mai.

Ho sento, Laureta, però no penso desfer-me'n per molt que diguis. Espero que algú amb criteri literari em doni la raó.

(el dibuix està extret el bloc bibliopoemes.blogspot.com)

The fun theory

A la sortida de les estacions de metro la immensa majoria de passatgers opta per agafar les escales mecàniques en lloc de pujar a peu. Aquesta afirmació està més que demostrada. Però, hi hauria alguna forma d’invertir aquesta tendència i fer que un número major de viatgers es decideixin per fer una mica d’exercici? La campanya The Fun Theory, ideada per l’agència DDB Stockholm, demostra que és possible. The Fun Theory busca maneres de fer divertit allò quotidià per tal de canviar els hàbits de la gent. En aquest vídeo en veureu un exemple, i al web del projecte dos exemples més: el d’un contenidor de reciclar vidre convertit en màquina ‘escurabutxaques’ i el d’una paperera sense fons... La pregunta que em faig és, un cop passada la novetat la gent tornarà als hàbits de sempre? Sense ànim de frustrar ningú, jo crec que sí.

Commodore 64

Fa uns dies, el meu germà m’escrivia això en un missatge electrònic: “Com a continuació del post dels sucres, darrera seqüela de la neteja a casa de la mama, pots escriure sobre això:” i a continuació m’indicava l’enllaç a un bloc titulat Museo de la Retroinformática.

Si hi entreu, veureu el que va ser el Commodore 64 de la família amb tots els seus complements. Ha viatjat curiosament també a València com els meus sucres, però no a la mateixa persona, en una nova demostració de la generositat de la família, o sigui, de franc... Laura, endavant amb el teu comentari.

El Commodore 64 em porta molts records d’infantesa. Us imagineu un ordinador amb 64K? El meu en té 500.000! Us imagineu un ordinador sense monitor ni ratolí? Us imagineu un ordinador sense ni tan sols disquetera, sinó amb lector de cintes i el revolucionari lector de cartutxos!? Us imagineu un ordinador sense Windows? Doncs tot això era el Commodore 64. Recordo aquelles instruccions del sistema operatiu MS-DOS (Microsoft Disk Operating System) com: FORMAT, DIR, CD, LIST... i aquells programes tant bàsics en que dèiem: 10 PRINT: HOLA i 20 GO TO 10 i la pantalla s’omplia d’holes. En fi, qui sàpiga de què parlo m’entendrà perfectament. Tota una època, sí senyor.

Fèlix Bitllet: el videojoc

Boníssim aquest videojoc basat en el cas Millet (o Bitllet, com li diuen aquí). Consisteix a atrapar bitllets de 500 € evitant que et pesquin els Mossos, tot això amb el Palau de la Música de fons. El millor és quan agafes la medalla i els Mossos miren cap a un altre costat com si no anés amb ells la cosa. De veritat, val la pena. Cliqueu aquí i ho comprovareu!

Game over...

Hi ha persones a qui toca viure la vida com en un videojoc: sempre eliminant enemics i esquivant obstacles, perdent vides i recuperant-ne de tant en tant, passant nivells sabent que cada nivell serà més difícil de superar que l'anterior, i intentant arribar al final del joc amb prou energia per sortir-ne exitós. Quan jugues a un videojoc la darrera cosa que vols veure a la pantalla és el temut Game over, però tothom qui hi juga sap que si no ets molt i molt bo en el joc la maleïda parauleta t'acabarà apareixent davant dels ulls, sense possibilitat de marxa enrera.

Avui, a una persona propera a mi li ha aparegut aquest Game over i no perquè no fos molt i molt bona en el videojoc de la vida al que li ha tocat jugar, sinó perquè hi ha videojocs i videojocs... i el seu era de nivell extrem. Estic segura que jo no hauria passat del segon o tercer nivell si m'hi hagués tocat jugar. La Míriam n'havia superat un munt de nivells, però li'n quedaven encara uns quants i l'energia era molt difícil de recuperar en el seu cas. Els que la coneixem sabem que era de les millors en superar nivells: rarament defallia i sempre trobava el truc que li permetia passar de nivell i seguir jugant. Però avui el truc no ha arribat a temps i n'estic segura que no serà perquè s'hagi rendit, perquè ella mai no ho hauria fet.

Quan mor algú proper sempre penso que aquest món ja no serà el mateix sense ella i m'agrada recordar les petites coses que hi he compartit i que em fan pensar-hi: els seus eterns guants, el panda pistatxo, les seves tartas de Santiago i moltes altres coses que faran que tot això ja no sigui el mateix.