l'anna diu

L'Ollé i la Sagrera

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 22 Dec 2009 19:35:00 +0000

Ahir, al Cafè de la República d'en Barril, en Joan Ollé va dedicar la seva 'Encíclica', la secció que clou el programa a mitjanit, al barri de la Sagrera, el meu, i vet aquí que m'ha fet sentir una mica orgullosa del lloc on visc i de que al barri hi hagi nascut un projecte cultural, la Nau Ivanow, que cada dia atrau més gent com l'Ollé.

Podeu escoltar el tall fent clic aquí.

I com que no sé amb què il·lustrar aquest apunt, hi poso el dibuix que m'ha enviat una amiga com a felicitació de Nadal i que he trobat ben bonic... serveixi per fer-vos arribar el meu escàs esperit nadalenc... que no sigui dit que no hi poso de la meva part.

Altres loteries

noreply@blogger.com (Anna) — Mon, 21 Dec 2009 21:50:00 +0000

Avui he escoltat per la ràdio una entrevista que m'ha cridat l'atenció. En ella, una dona explicava que com que no podien pagar la hipoteca de casa seva, havien decidit fer-ne un sorteig. Les paperetes del sorteig les ven a 50 euros i té la intenció, així, de recollir suficients diners com per poder fer front als deutes. M'he quedat una mica pensativa, perquè veritablement no sabia com m'havia de prendre la cosa: d'una banda trobava que podia ser un bon negoci, per 50 € podies tenir una casa! Però, alhora, pensava també que aquí hi havia d'haver 'gat encerrat'. He fet una cerca a l'amic google i de seguida he trobat diferents articles que en parlaven.

Imagineu el següent: un promotor immobiliari disposa d'habitatges que no hi ha manera de vendre amb el tema de la crisi. Per sortir-se'n decideix organitzar un sorteig i emet 7.000 paperetes al preu de 50 € cadascuna. Si ven totes les paperetes tindrà un guany de 350.000 €, és a dir, el que segurament n'hauria tret del pis. On està la trampa?

Primera trampa: que el promotor es reservi el dret a no fer el sorteig si no aconsegueix vendre un mínim de 6.500 paperetes, és a dir, que no està disposat a guanyar menys de 325.000 €... fins aquí tot correcte, però, en algun lloc de la papereta indica que, de no realitzar-se el sorteig serà reemborsat l'import de la papereta? Efectivament, com les vostres ments perverses, però un pèl lentes (com la meva) hauran deduït ja, enlloc indica res del reemborsament i, per tant, el negoci és rodó perquè el guany és net per al promotor. Per tant, és imprescindible assegurar-se que es tracta d'un sorteig legal i amb unes bases dipositades davant notari on s'especifiqui aquest reemborsament.

I l'altra trampa on està? Doncs en els impostos que caldrà abonar. Concretament, els premis en espècie representen un guany de patrimoni subjecte al pagament de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), de la mateixa manera que ho són els premis dels concursos de televisió o qualsevol altra rifa que no sigui organitzada per l'estat o per la ONCE, ja que es considera que passen a sumar-se al teu sou com a guany patrimonial. Com que el valor d'un pis és molt elevat, dispararà el tipus de gravamen al màxim actual, és a dir, el 43% (o sigui, 150.500 € en el cas d'un pis de 350.000 € com el d'abans). Poca broma, perquè et toca un pis però t'has d'hipotecar per poder-lo gaudir!

Jo casi que em quedo amb la loteria de Nadal i els ‘niños de San Ildefonso’. Sort per demà!

22 anys després

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 15 Dec 2009 22:20:00 +0000

Han passat 22 anys des que vaig acabar l'EGB i aquest dissabte vam fer una trobada d'excompanys i excompanyes de classe. Haig de reconèixer que aquesta trobada s'ha fet gràcies al Facebook, del qual en sóc totalment detractora, però quan s'han de reconèixer les coses es fa i ja està... això no vol dir que me'n faci, del Facebook... una té els seus principis.

La cosa del sopar em feia una mica de mandra, com li passa a molta gent. De fet, comentant-ho amb companys de feina i altres amics i amigues, més d'una persona m'ha reconegut que quan s'han trobat amb una invitació semblant s'han escaquejat deliberadament. Sempre penses que no sabràs què dir, que no comparteixes res amb aquella gent amb qui vas coincidir dels 4 als 14 anys i amb els qui mai més no t'has tornat a veure, que el temps passa i tots ens deteriorem (panxetes, alopècies, cartutxeres, arrugues...) i que potser no cal que aquells qui et coneixien de criatura sense preocupacions, tinguin la imatge de la teva persona adulta i estressada...

Però afortunadament aquestes pors i mandres van quedar al marge i vaig animar-me a gaudir de la companyia del Carles, les Eves, el Sergi, la Chus, el Dani, l'Albert, el Francesc, el Xavier, el Santos, el Jordi, l'Ignasi, el David i l'Arola!! Déu n'hi do quina colla!! Feia molts dies que no reia tant, recordant vells temps i anècdotes que vam compartir a l'Escola Pegaso. El bon rollo va regnar durant tota la vetllada i m'encanta confirmar, veient-los i parlant-hi, que vam tenir la sort d'anar a una escola única que segur que ha intervingut, encara que sigui una mica, a que siguem avui el que som i com som.

La imatge és d’un cartell imprès per a les manifestacions i protestes que van acompanyar els inicis de l’escola, el curs 1977-1978. No hi ha manera de trobar més informació sobre els orígens del conflicte, només en tinc una lleugera idea, però si aconsegueixo trobar dades en faré un apunt.

Des d'aquí una abraçada als compis que van venir, als que no van poder venir però se’n morien de ganes i als que encara no hem trobat però trobarem!

Anakaona

noreply@blogger.com (Anna) — Sat, 12 Dec 2009 18:33:00 +0000

Fa uns dies vaig tenir ocasió d'escoltar en directe el grup de folk Anakaona. La plaça del Rei de Barcelona s'omple els divendres a la nit per escoltar i ballar música folk. L'ambient que s'hi respira és interessant, gent jove gaudint del temps d'oci d'una forma sana i contribuint a fer que les tradicions es mantinguin vives.

El grup Anakaona m'interessa especialment perquè el meu germà hi toca la guitarra. Per curiositat he fet una recerca a internet per saber qui va ser Anakaona. Anakaona va viure a l’actual Haití i és recordada per la seva lluita contra l’esclavització i el maltractament dels indis per part dels espanyols invasors, els qui, sistemàticament, es van encarregar d’exterminar tot vestigi de les cultures autòctones de l’Amèrica llatina. Com tota heroïna llegendària, Anakaona va tenir una mort tràgica de mans dels seus enemics que va ser torturada, vexada i penjada per deixar el seu cos exposat com a mostra d’escarment per als indígenes.

Així que si algun dia topeu amb aquest grup de folk, ja sabeu dues coses més: d'on els ve el nom i qui és el guitarra. Felicitats germanet!

Avaria

noreply@blogger.com (Anna) — Sun, 06 Dec 2009 22:03:00 +0000

Divendres, 4 de desembre de 2009. Al metro de Barcelona. Trajecte: Can Serra – Sagrera (L1). A l’estació de Torrassa, encara a l’Hospitalet de Llobregat, algú diu pels altaveus que a causa d’una avaria cal que els passatgers i passatgeres abandonin els vagons. L’eficient sistema de transport públic de la ciutat de Barcelona farà que al carrer els recullin uns autobusos que faran el recorregut alternatiu fins a l’estació de Plaça de Sants. La gent surt dels vagons resignada i un tant emprenyada. A dalt, al carrer, no els espera ningú, però també cal comprendre que la immediatesa no sempre és possible. La multitud va creixent a mida que passen els minuts i la resignació cada cop pesa menys i fa que la balança es decanti cap a l’emprenyament generalitzat. Finalment arriba l’autobús salvador i es fa evident en un ràpid càlcul ocular que no hi cabrà tothom. Tot i això, tothom hi vol pujar. La conductora resignada intenta calmar la multitud que puja a l’autobús com si fos la salvació de la imminent fi del món, però les empentes i els crits no cessen fins que ja no hi cap ni una ànima més al vehicle. Els que no hi ha pogut pujar s’enfaden i reneguen en contra de l’alcalde, que sempre és qui té la culpa de tot, fins i tot de la invasió de galets a la ciutat. Un cop a dins, la conductora expressa als viatgers que no sap per on ha de tirar i demana la seva col·laboració. Un grup de ciutadans i ciutadanes agafen les regnes de la situació i criden tots a l’hora si ha de tombar a la dreta, a l’esquerra o seguir recte. Una dona d’origen àrab expressa el seu neguit pel fet que no arribarà a recollir la seva filla al col·legi i que si no ho fa els mestres trucaran la policia i s’enduran la seva filleta a comissaria. La gent li diu que truqui a l’escola, però ella no disposa de telèfon. La situació encongeix el cor d’una senyora que li ofereix el seu mòbil perquè pugui trucar. Una altra dona va acompanyada de la seva filla amb discapacitat intel·lectual, la noia, ja sigui per l’excitació del moment o perquè potser és habitual en ella, no para de xerrar i cridar. Una viatgera li diu a la mare de la noia que la faci callar perquè l’està molestant. Una nova revolta s’apodera de l’autobús i tothom escridassa la dona ‘hipersensible amb els sorolls’ li diuen que què es pensa, que si l’hi molesta que es tapi les orelles, la mare diu que a la seva filla no la fa callar ningú, tothom insulta la dona ‘hipersensible amb els sorolls’ i el més suau que li diuen és imbècil, però no en tenen prou amb insultar-la i exigeixen a la conductora que pari l’autobús i la treuen d’allà a empentes, la dona ‘hipersensible amb els sorolls’ marxa segurament pensat que si es queda serà linxada. En una cantonada un vehicle mal estacionat no permet el gir de l’autobús, la conductora fa sonar el clàxon i treu el cap per la finestra per demanar al conductor que s’aparti. La gent, impacient per arribar d’una vegada a l’estació de Plaça de Sants, comença a picar els vidres i insultar el conductor del vehicle mal estacionat perquè s’aparti i el més suau que li diuen és imbècil. La conductora demana serenitat i que no piquin els vidres que encara prendrà mal algú. Quan estan arribant al lloc de destí, algú anuncia per la ràdio a la conductora que un cop hagi deixat els passatgers i passatgeres torni a la cotxera, doncs el servei de metro s’ha reestablert. Sembla que l’avaria era menys important del que inicialment s’havia pensat.

Nacida con AMC

noreply@blogger.com (Anna) — Sat, 05 Dec 2009 21:23:00 +0000

En aquest bloc no acostumo a parlar de la discapacitat, o de la diversitat funcional com prefereix anomenar-la la protagonista d'aquest apunt. Jo no hi combrego gaire amb aquesta nova terminologia. En el meu bloc no m'agrada parlar de la discapacitat perquè és quelcom amb el que convisc i treballo, així que si pretenc que el bloc sigui una vàlvula d'escapament haig de mantenir-me ferma en aquest propòsit.

Tot i així, penso que l'ocasió s'ho val, perquè la Marga ha estat capaç d'expressar els seus sentiments i les seves vivències d'una forma molt senzilla però que arriba ben endins. Tenir una discapacitat és una putada, néixer amb ella és una putada elevada al quadrat i cal ser molt persistent per no ensorrar-se i no caure en la còmoda postura de 'no val la pena lluitar'.

Podeu descarregar-vos el llibre en pdf en aquest enllaç. Veureu que es llegeix molt de pressa però diu les coses tal com les sent i sense embuts. Haig de dir que com a il·lustradora a la Marga no li veig un gran futur (carinyosament, Marga), però com a escriptora apunta maneres. Podeu seguir-la també en el seu bloc 'Realidad y utopia' del que podeu trobar l'enllaç a l'apartat 'blocs amics'.

El gran galet

noreply@blogger.com (Anna) — Thu, 03 Dec 2009 21:05:00 +0000

Un exèrcit de galets gegants ha envaït la ciutat de Barcelona. Estic tan desconcertada que no sé massa bé com enfocar aquest apunt. No sé si enfotre-me'n de l'alcalde o felicitar-lo per ser tan modern! Sí que és cert, però, que prefereixo els galets gegants als pares Noëls que pengen dels balcons i infesten les nostres ciutats i pobles cada Nadal. Així que he decidit que per guarnir casa meva i la meva finestra en aquestes festes d'hivern hi penso penjar enfilalls de galets que potser, per innovar una mica, em dedico a pintar de colors vius.

Acumulació d'actes

noreply@blogger.com (Anna) — Wed, 02 Dec 2009 19:49:00 +0000

El darrer trimestre de l'any i molt especialment els mesos de novembre i desembre, la gent que estem en el tercer sector social tenim les agendes a reventar d'actes: un congrés aquí, una jornada allà, un seminari avui, una inauguració demà i vinga a rebre missatges electrònics i targetos d'invitació diversos sense parar. De cada 10 correus que rebo aquests dies, un mínim de 2 anuncien un acte. Si em dediqués a anar-hi a tots, cosa que seria impossible perquè com ja he dit alguna vegada no tinc el do de la ubiqüitat, no faria res més que això i a principis de novembre podria acomiadar-me dels companys i companyes d'oficina 'fins l'any que ve'. L'altre dia em deien que hi ha empreses que tenen una persona dedicada a 'anar als llocs', és la persona representant oficial de l'empresa, d'aquesta forma s'asseguren que com a empresa estan presents a tot arreu i poden seguir fent la feina com si res... potser no és mala idea del tot.

Fa uns dies que dono voltes a una qüestió que, si ho penso bé, estic convençuda que creureu que tinc poca feina si puc dedicar-me a pensar en això, però és que m'amoïna el nom que li posem a les coses i més concretament als actes. Habitualment trobem sobretot quatre tipus d'actes: els congressos, les jornades, els seminaris i els simposi. Mai he sabut la diferència entre una cosa i l'altra però sembla que un simposi hagi de tenir més categoria que una simple jornada. Les definicions són les següents:

- Seminari: Estudi especialitzat guiat per un professor i basat en la suma d'aportacions de totes les persones que hi participen.

- Congrés: Reunió o assemblea de persones cridades a deliberar sobre algun afer.

- Jornada: 1. Accions notables, especialment militars, fetes en un dia determinat. Una jornada gloriosa. 2. El dia considerat respecte al temps que fa.

- Simposi: Convenció, reunió de diversos professionals per a estudiar i discutir aspectes diversos relacionats amb llur camp de treball.

Fa gràcia perquè atès això, les jornades, que són el que més es porta al sector, no tenen cap sentit lexicològicament parlant; els congressos els hauríem de convocar només si volguéssim deliberar sobre alguna cosa (és a dir, si volguéssim pesar les raons a favor o en contra d'una decisió a prendre); de seminaris, literalment parlant, en fem pocs tot i que els anomenem molt; per tant, sembla que en realitat el que més fem al tercer sector i encara que ens sembli que el terme ens ve gran són simposi. O simplement, per què no, 'trobades', que encara que sembli massa col·loquial, s'ajusta força més al tema que ens ocupa.

Música i xocolata

noreply@blogger.com (Anna) — Thu, 26 Nov 2009 22:13:00 +0000

Aquest vespre he gaudit d'una cosa excepcional: un concert i una degustació de xocolata. El Museu de la Xocolata de Barcelona (que també té les seves sigles 'MX' com tots els museus, diguem-ne, moderns), disposa d'una programació d'activitats culturals d'allò més interessant i sempre combinada amb el tast de la xocolata.

Avui, i en combinació amb l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), hem pogut reviure la Barcelona de finals del segle XVIII, de la mà del Baró de Maldà, un noble amant de la música i de la xocolata. Una guitarra, un violí, un violoncel i un fortepiano, acompanyats d'una soprano i un ballarí ens han ofert peces de música clàssica, seguidillas i boleros, romances, minuets i contradances, els músics i la soprano són estudiants de l'ESMUC, és a dir, gent jove i amb molt de talent. El director, Sergi Casademunt, en el paper de Baró de Maldà i violoncelista, m'ha semblat excepcional.

Amb l'entrada una rajola de xocolata i, en acabar el concert, una tassa de xocolata i uns melindros. La xocolata, tant la de la rajola com la desfeta, negra, per suposat.

A Atrápalo podeu trobar les diferents propostes del Museu de la Xocolata i comprar-ne les entrades, segur que hi trobeu alguna proposta que us fa el pes. Entreu-hi.

Calendari escolar

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 24 Nov 2009 21:53:00 +0000

Aquest matí escoltava a la ràdio el debat sobre la proposta llençada pel conseller d'Educació de modificació del calendari escolar per al proper curs. A grans trets es tractaria de: començar el curs una setmana abans, és a dir, la segona setmana de setembre; fer una setmana de festa el mes de febrer, i deixar de fer jornada intensiva el mes de juny.

Davant aquesta proposta tothom hi diu la seva: els pares i les mares es queixen de què faran amb les criatures durant l'anomenada 'setmana blanca', sobretot per la lògica inquietud de saber si les activitats extraescolars (organitzades per les AMPA) seran gratuïtes; el professorat es queixa de tenir una setmana menys de vacances a l'estiu i d'haver de treballar matí i tarda el mes de juny, els alumnes no diuen res, alguns perquè són massa petits i altres no sé perquè.

Curiosament els mestres no es queixen de la setmana de vacances de febrer. Pel que fa a la pèrdua d'una setmana a l'estiu, diuen que si és una setmana encara s'ho podran combinar i preparar el curs en una setmana en lloc de fer-ho en dues... potser és que no tenen tanta feina com volen fer veure. La USTEC, el sindicat majoritari de mestres, es queixa de que el Departament d'Educació no ha buscat el consens i que fa canvis responent a criteris empresarials i no pedagògics. Escoltant la portaveu de la USTEC, tinc la sensació que des del sindicat consideren que la conciliació de la vida laboral i familiar dels pares i mares té menys importància que la del professorat (però reconec que pot haver estat una interpretació meva) i com a excusa deixen anar que la jornada intensiva afavoreix l'alumnat perquè les tardes de juny és impossible estudiar amb la calor. Jo ho vaig fer i no estic especialment traumatitzada. En tot cas, si els i les mestres es traumatitzen havent de transmetre els seus coneixements amb la calor de les tardes de juny, sempre poden agafar-se una baixa per tenir un gra al melic, una ungla trencada o una llaga a la boca i així podran començar les vacances abans d'hora i tot.

No sé, no volia ser tendenciosa, però crec que no ho he aconseguit... espero que no llegeixi aquest apunt cap mestre/a... ups.

Insultar en català

noreply@blogger.com (Anna) — Fri, 20 Nov 2009 19:22:00 +0000

Aquesta setmana el Rodamots ha dedicat cada dia una paraula a un insult en català. Algun no el coneixia, però tots tenen la seva gràcia:

- Terròs: Persona rústica, obtusa, mancada d'instrucció i d'educació.

- Mestretites: Persona pedant, que presumeix de saber molt.

- Estaquirot: Persona aturada, inútil, que fa nosa.

- Garrepa: Gasiu, que va amb un compte excessiu en les despeses, mancat de tota liberalitat.

- Enze: Dit de la persona aturada, mancada d'iniciativa i d'enteniment.

Ara que, ben mirat, com 'gilipollas' no hi ha res... i a més així, en castellà. A mi, si més no, em deixa més a gust.

On és la Sagrada Família?

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 17 Nov 2009 20:16:00 +0000

Aquest vespre, l'ambient a Barcelona recordava els temps més grisos del Londres de Jack l'Esbudellador. La boira cobria els carrers i s'arrossegava ben a prop de terra. La visibilitat era escassa més enllà de dues illes de carrers. La humitat regnant contrastava, però, amb la temperatura suau. Crec que mai no havia vist una boira com aquesta a Barcelona, si més no més enllà del que m'arriba la memòria. Ha estat francament curiós.

En tombar carrer de Marina amunt, a l'alçada de la Gran Via de les Corts Catalanes, m'ha sorprès no veure la Sagrada Família. El temple és perfectament visible fins i tot des del mar, però avui, a escasses tres illes (perquè des de Consell de Cent encara no es veia) restava amagat en algun lloc darrera la boira.

Per un moment he pensat que les obres de l'AVE l'havien fet desaparèixer per sempre i que a causa de l'ensorrament la polseguera havia envaït tota la ciutat. Però veig que en Barril no comenta res d'aquesta notícia, per tant haig de deduir que la meva teoria no és certa. Suposo que demà, quan torni a enfilar Marina en recuperaré la visió.

De moment, he trobat a internet aquest quadre de Llorenç Casas Anfruns que em recorda una mica a la imatge d'avui, només una mica, però buscar una imatge de la Sagrada Família que no es vegi és força complicat, per no dir absurd.

Final del Quadern Gris

noreply@blogger.com (Anna) — Sun, 15 Nov 2009 13:34:00 +0000

Fa uns instants acabo de llegir la darrera entrada del Quadern Gris corresponent al 15 de novembre de 1919. Com ja vaig explicar en el seu moment, em vaig subscriure a una iniciativa de la Xarxa de Mots, que ha consistit en reproduir en format bloc El Quadern Gris, de Josep Pla. Noranta anys després que Josep Pla escrivís el seu dietari hem pogut rebre les entrades dels diferents dies en que va tenir alguna cosa a dir relativa a les tertúlies en les que prenia part, els estudis de Dret, els paisatges empordanesos, els records d'infantesa i moltes altres coses.

Com ja he dit en diferents ocasions, en Pla no és sant de la meva devoció. Té punts interessants, però en general haig de dir que m'avorreix força. Ja sé que aquest comentari no agradarà a algunes persones, però està clar que sobre gustos no hi ha res escrit.

Des del 8 de març de l'any passat, és a dir 1 any i 8 mesos després de rebre el primer correu de la Xarxa de Mots, han estat moltes entrades enviades i llegides... ara potser, fins i tot, ho trobaré a faltar. La fotografia és la que il·lustra l'entrada d'avui i correspon a en Josep Pla a París, l'any 1920, on se'n va anar a fer de corresponsal del diari 'La Publicidad', amb la seva partida és com acaba El Quadern Gris.

Més Sabina

noreply@blogger.com (Anna) — Fri, 13 Nov 2009 22:33:00 +0000

Han passat gairebé 32 anys des que aquest home va publicar el seu primer disc anomenat Inventario i des de llavors n'han vingut 19 més (comptant els recopilatoris). El darrer, Vinagre y Rosas, sortirà a la venda el proper dia 17 i podeu escoltar el seu primer senzill fent clic aquí.

Aquest home m'agrada, perquè sense ànim de voler caure en el tòpic, afirmaré que és tot un poeta urbà. Les seves lletres ens han acompanyat al llarg dels anys i ens acompanyaran sempre, a nosaltres i a moltes altres generacions futures, n'estic segura. És difícil triar una cançó de Sabina, però si m'hi obliguessin la meva seria Contigo del disc Yo, mi me, contigo editat l'any 1996 i de tota la cançó, també si m'hi obliguessin, en triaria la tornada: Y morirme contigo si te matas / y matarme contigo si te mueres / porque el amor cuando no muere mata / porque amores que matan nunca mueren.

Macarra, rebel, geni... però sobretot, figura. Aquests quatre anys sense noves propostes s'han fet una mica llargs. Tinc ganes d'escoltar el nou disc.

Urtain

noreply@blogger.com (Anna) — Sun, 08 Nov 2009 11:52:00 +0000

Aquests dies, quan entres al Teatre Romea de Barcelona, una espècie de boira generada amb gel sec pràcticament no et deixa veure els números de les fileres de les butaques. Quan aconsegueixes acostumar-t'hi et sobta l'aparició d'un ring al bell mig de la platea envoltat de butaques per tres dels quatre costats. Vuit actors i acrius encapçalats de forma magistral per Roberto Álamo, que en juga el paper principal, ho deixen tot a l'escenari durant gairebé dues hores sense entreacte. L'escenografia i especialment la il·luminació són espectaculars, a la foto ho podeu comprovar.

Pel que fa a la història, haig de reconèixer que pràcticament desconeguda per a mi, em sembla encertadíssima i perfecte com a homenatge a José Manuel Ibar (més conegut per Urtain), aquest boxejador basc que passà de la glòria al més absolut dels oblits i acabà suïcidant-se l'any 1992, poc abans de que s'inauguressin els Jocs Olímpics de Barcelona. El guió està muntat de forma que la història retrocedeix en el temps i a mida que avança et va descobrint qui era Urtain i com va arribar a aquest final tràgic. Es tracta d'una història molt trista i m'agrada pensar que algú ha estat capaç de generar un producte de tanta qualitat com aquest que serveix, a més, a títol d'homenatge a la persona d'Urtain.

Només la podeu veure fins el 22 de novembre i us puc garantir que no us n'arrepentireu si hi aneu. Feia temps que no veia un teatre sencer dempeus.

Tetris humà

noreply@blogger.com (Anna) — Fri, 06 Nov 2009 22:59:00 +0000

Veient aquest vídeo no puc deixar de pensar que la gent té molt de temps lliure... força més que jo! Fixeu-vos amb la "banda sonora" i amb la "fitxa següent".

Contes del Modernisme

noreply@blogger.com (Anna) — Wed, 04 Nov 2009 20:45:00 +0000

Aquest apunt el dedico a la Laura, que sempre es riu de mi perquè al prestatge dels llibres hi guardo un que porta per títol Contes del Modernisme. Aquest llibre ens el van fer llegir a segon de BUP, i formava part d'aquell conjunt de lectures obligatòries que al meu entendre produeixen l'efecte contrari al desitjat en els adolescents: és a dir, l'aversió a la lectura.

En tot cas, concretament aquest a mi em va agradar. Es tracta, com el títol indica, d'un compendi de contes del Modernisme, moviment que es va desenvolupar a Catalunya entre 1892 i 1911. El llibre recull 15 relats de diversos autors: Marià Vayreda, Enric de Fuentes, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Caterina Albert, Pompeu Gener, Apel·les Mestres, Salvador Galmés, Miquel de Palol, Pere Coromines, Alfons Maseras, Joan Santamaria, Prudenci Bertrana, Miquel dels Sants Oliver i Joaquim Ruyra.

D'entre ells n'hi ha un que sempre m'ha quedat gravat a la memòria: 'La vella' de Caterina Albert. El conte pertany al llibre Drames Rurals que l'autora va publicar l'any 1902, i val a dir que és tot un drama. Un drama explicat amb una duresa i crueltat que no deixa indiferent, i que relata la relació entre una família i la padrina afectada d'un atac de feridura que l'ha deixada absolutament paralitzada i sense ni tan sols amb la capacitat d'expressar amb paraules els seus pensaments. Les presses i el dia a dia no permeten escoltar-se-la d'una altra forma, perquè aquesta requereix comprensió i temps. El final és tràgic, molt tràgic i molt cru. Tant, que tot i fer més de vint anys que el vaig llegir, no l'he pogut oblidar mai.

Ho sento, Laureta, però no penso desfer-me'n per molt que diguis. Espero que algú amb criteri literari em doni la raó.

(el dibuix està extret el bloc bibliopoemes.blogspot.com)

The fun theory

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 03 Nov 2009 21:01:00 +0000

A la sortida de les estacions de metro la immensa majoria de passatgers opta per agafar les escales mecàniques en lloc de pujar a peu. Aquesta afirmació està més que demostrada. Però, hi hauria alguna forma d’invertir aquesta tendència i fer que un número major de viatgers es decideixin per fer una mica d’exercici? La campanya The Fun Theory, ideada per l’agència DDB Stockholm, demostra que és possible. The Fun Theory busca maneres de fer divertit allò quotidià per tal de canviar els hàbits de la gent. En aquest vídeo en veureu un exemple, i al web del projecte dos exemples més: el d’un contenidor de reciclar vidre convertit en màquina ‘escurabutxaques’ i el d’una paperera sense fons... La pregunta que em faig és, un cop passada la novetat la gent tornarà als hàbits de sempre? Sense ànim de frustrar ningú, jo crec que sí.

Commodore 64

noreply@blogger.com (Anna) — Sun, 01 Nov 2009 16:15:00 +0000

Fa uns dies, el meu germà m’escrivia això en un missatge electrònic: “Com a continuació del post dels sucres, darrera seqüela de la neteja a casa de la mama, pots escriure sobre això:” i a continuació m’indicava l’enllaç a un bloc titulat Museo de la Retroinformática.

Si hi entreu, veureu el que va ser el Commodore 64 de la família amb tots els seus complements. Ha viatjat curiosament també a València com els meus sucres, però no a la mateixa persona, en una nova demostració de la generositat de la família, o sigui, de franc... Laura, endavant amb el teu comentari.

El Commodore 64 em porta molts records d’infantesa. Us imagineu un ordinador amb 64K? El meu en té 500.000! Us imagineu un ordinador sense monitor ni ratolí? Us imagineu un ordinador sense ni tan sols disquetera, sinó amb lector de cintes i el revolucionari lector de cartutxos!? Us imagineu un ordinador sense Windows? Doncs tot això era el Commodore 64. Recordo aquelles instruccions del sistema operatiu MS-DOS (Microsoft Disk Operating System) com: FORMAT, DIR, CD, LIST... i aquells programes tant bàsics en que dèiem: 10 PRINT: HOLA i 20 GO TO 10 i la pantalla s’omplia d’holes. En fi, qui sàpiga de què parlo m’entendrà perfectament. Tota una època, sí senyor.

Fèlix Bitllet: el videojoc

noreply@blogger.com (Anna) — Fri, 30 Oct 2009 21:36:00 +0000

Boníssim aquest videojoc basat en el cas Millet (o Bitllet, com li diuen aquí). Consisteix a atrapar bitllets de 500 € evitant que et pesquin els Mossos, tot això amb el Palau de la Música de fons. El millor és quan agafes la medalla i els Mossos miren cap a un altre costat com si no anés amb ells la cosa. De veritat, val la pena. Cliqueu aquí i ho comprovareu!

Game over...

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 27 Oct 2009 20:01:00 +0000

Hi ha persones a qui toca viure la vida com en un videojoc: sempre eliminant enemics i esquivant obstacles, perdent vides i recuperant-ne de tant en tant, passant nivells sabent que cada nivell serà més difícil de superar que l'anterior, i intentant arribar al final del joc amb prou energia per sortir-ne exitós. Quan jugues a un videojoc la darrera cosa que vols veure a la pantalla és el temut Game over, però tothom qui hi juga sap que si no ets molt i molt bo en el joc la maleïda parauleta t'acabarà apareixent davant dels ulls, sense possibilitat de marxa enrera.

Avui, a una persona propera a mi li ha aparegut aquest Game over i no perquè no fos molt i molt bona en el videojoc de la vida al que li ha tocat jugar, sinó perquè hi ha videojocs i videojocs... i el seu era de nivell extrem. Estic segura que jo no hauria passat del segon o tercer nivell si m'hi hagués tocat jugar. La Míriam n'havia superat un munt de nivells, però li'n quedaven encara uns quants i l'energia era molt difícil de recuperar en el seu cas. Els que la coneixem sabem que era de les millors en superar nivells: rarament defallia i sempre trobava el truc que li permetia passar de nivell i seguir jugant. Però avui el truc no ha arribat a temps i n'estic segura que no serà perquè s'hagi rendit, perquè ella mai no ho hauria fet.

Quan mor algú proper sempre penso que aquest món ja no serà el mateix sense ella i m'agrada recordar les petites coses que hi he compartit i que em fan pensar-hi: els seus eterns guants, el panda pistatxo, les seves tartas de Santiago i moltes altres coses que faran que tot això ja no sigui el mateix.

Homenatge a Catalunya

noreply@blogger.com (Anna) — Sun, 25 Oct 2009 21:41:00 +0000

'Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d'obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors de sabates havien estat col·lectivitzats i s'havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia "senyor" o "don", i ni tan sols "vostè" i tothom es tractava de "camarada" i de "tu", i deia "Salut!" en comptes de "Bon dia". Les propines havien estat prohibides per la llei des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou rebre tota una conferència de llavis del gerent d'un hotel perquè havia intentat donar propina a l'ascensorista. No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. Pertot es veien cartells revolucionaris, que flamejaven en les parets amb llurs colors vermells i blaus purs, que feien que els pocs anuncis que quedaven semblessin taques de fang. Al llarg de la Rambla, l'ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l'aspecte d'aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d'existir. A part d'un petit nombre de dones i d'estrangers, no es veia gent "mudada". Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l'uniforme milicià.'

Així és com descriu Orwell la Barcelona de les darreries de desembre de 1936. Al llibre Homenatge a Catalunya George Orwell ens parla de la Revolució que aparentment de forma intencionada tant s'ha silenciat al nostre país. També ens explica la seva experiència al front i les lluites internes entre els partits polítics i sindicats: PSUC, POUM, FAI, CNT, UGT; amb les discrepàncies entre anarquistes, troskistes, comunistes i socialistes que al meu modest entendre no van fer més que afavorir la trista victòria del feixisme.

De tot el llibre, que recomano a qui vulgui conèixer una mica més de la nostra història des d'un punt de vista poc escoltat, em quedo amb el següent: 'Havíem viscut en una comunitat on l'esperança era més normal que l'apatia o el cinisme, on el mot "camarada" responia a una autèntica companyonia i no a una ensarronada, com en la majoria de països. Havíem respirat els aires de la igualtat'... i tot això passava a Catalunya.

(la imatge correspon a un esmalt de Joaquim Falcó)

Sucres

noreply@blogger.com (Anna) — Fri, 23 Oct 2009 21:38:00 +0000

Avui toca fer l'apunt frikie del mes, perquè resulta que durant uns quants anys vaig estar fent col·lecció de sobres de sucre, i per què? Doncs no ho sé. La veritat és que ara mateix no col·lecciono absolutament res (a banda d'alguna que altra desil·lusió en l'àmbit de les relacions personals). Cada cop sóc menys d'acumular coses innecessàries perquè tinc clar que en aquest món hi estic de passada i que quan ja no hi sigui, excepte alguna cosa que espero que algú guardi de record, tot el que era meu no tindrà absolutament cap valor. Però deixant el costat tràgic de l'apunt de banda, torno al tema de la col·lecció de sucres.

La qüestió és que durant uns quants anys especialment acumulats en la dècada dels 90, és a dir quan comptava amb vint-i-tants, vaig dedicar-me a recollir, classificar i guardar curosament sobres de sucres. Podríem dir que més del 80% dels sobres que vaig arribar a acumular me'ls van donar familiars, amics i coneguts, perquè paradoxalment, com que no m'agrada el cafè no acostumo a anar als bars i rarament podia fer collita pròpia. En total vaig arribar a acumular 6.519 sobres que vaig registrar de forma meticulosa en una base de dades dedicant-hi un munt d'hores.

Ara fa unes setmanes em va passar pel cap treure partit de la col·lecció i posar-la a la venda, però de seguida em vaig adonar que de gent frikie n'hi ha, però no tan frikie com per pagar gaires diners per una cosa així. En el procediment fallit de compra-venda vaig topar amb una persona de València que m'atreviria a dir, sense conèixer-lo gaire, que això dels sucres configura una part important de la seva vida, ho podeu comprovar donant una ullada al seu web.

Així que finalment vaig decidir tractar la meva col·lecció com si fos un fill al que per suposat mai et vendries i que, en tot cas, estaries disposada a allunyar-te'n a canvi de veure'l créixer i explorar nous horitzons... i he acabat enviant de franc la col·lecció a València amb l'acord verbal de que aquesta persona valorarà la qüestió i em farà arribar els diners que consideri oportuns podríem dir que en concepte de dietes però a l'inrevés.

En fi, em conformo en veure alguns dels meus sobrets al web d'aquest senyor on podran ser contemplats per més gent de la que els veuria si finalment els hagués tancat en una caixa i posat en un racó.

Agenda

noreply@blogger.com (Anna) — Wed, 21 Oct 2009 20:08:00 +0000

Sovint, quan miro l'agenda de la setmana tinc la sensació que no me'n sortiré. Penso: 'Quina setmana més xunga m'espera! No ho podré aguantar'... però per més plena que estigui l'agenda, un cop hi sóc, observo com els dies passen, un rere l'altre i que el que em semblava impossible de dur a terme, ho he acabat fent i ja estic al dia després. Això de vegades em fa reflexionar sobre el fet que no val la pena estressar-se gaire, perquè les coses passen igualment. El temps no s'atura i quan torno a pensar en la setmana complicada me n'adono que ja és dimecres i que només queden dos dies per tornar a fer el que em ve de gust, o sigui: res... quin gust tenir l'agenda en blanc quan arriba dissabte i/o diumenge! I més ara que ve l'hivern i plou i fa fred i ja hi ha posat el cobrellit gruixut i s'hi està tan calentó i tant a gust al llit de bon matí...

Pena de mort

noreply@blogger.com (Anna) — Tue, 13 Oct 2009 20:15:00 +0000

No voldria ferir la sensibilitat de ningú amb aquest apunt d'avui, però és que la notícia de l'intent d'ajusticiar Romell Broom a l'estat d'Ohio m'ha posat la pell de gallina. No copiaré aquí el relat que el mateix condemnat fa del que va passar el dia en què s'havia d'executar la condemna de mort per injecció letal. No ho copio perquè és realment dur i penso que si algú vol llegir-ho ho pot fer símplement clicant en aquest enllaç del diari El País.

Lapidació, foguera, guillotina, forca, garrot vil, cadira elèctrica, afusellament i injecció letal. Aquests són els sistemes que em passen pel cap quan penso en la pena de mort. Tots els hem vist en alguna pel·lícula i de tots en coneixem casos reals, màrtirs en alguns casos, que n'han sofert les conseqüències. No em puc imaginar què deu passar pel cap d'algú que està a punt d'ésser ajusticiat. L'esperança de l'arribada de l'indult és probablement allò que et deu mantenir viu i amb prou forces per no haver de ser arrossegat fins al lloc de l'execució.

La Xina, Iran, Pakistan, Iraq, Sudan i els Estats Units s'enduen les medalles en nombre d'execucions. Tots ells països on el respecte als Drets Humans està en entredit tot i que als seus presidents els donin el Premi Nòbel de la Pau.

No voldria trobar-me mai en la situació de desitjar la mort d'algú, perquè significaria que aquest algú ha exercit un dany irreparable en algú estimat per mi. Potser si això passés (de fet, segur), pensaria diferent... sense anar més lluny, el Sr. Broom, protagonista de la notícia, va ser condemnat per la violació i assassinat d'una nena de 14 anys, per tant, si fos la mare de la nena, tinc clar que aquest apunt no tindria el mateix to. Tanmateix, tot i que el sistema penitenciari no em sembla tampoc la solució (i torno a citar el programa 'A la presó' de TV3), se'm fa difícil d'acceptar la pena de mort com a alternativa per acabar amb els malfactors.