Música i xocolata

Aquest vespre he gaudit d'una cosa excepcional: un concert i una degustació de xocolata. El Museu de la Xocolata de Barcelona (que també té les seves sigles 'MX' com tots els museus, diguem-ne, moderns), disposa d'una programació d'activitats culturals d'allò més interessant i sempre combinada amb el tast de la xocolata.

Avui, i en combinació amb l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), hem pogut reviure la Barcelona de finals del segle XVIII, de la mà del Baró de Maldà, un noble amant de la música i de la xocolata. Una guitarra, un violí, un violoncel i un fortepiano, acompanyats d'una soprano i un ballarí ens han ofert peces de música clàssica, seguidillas i boleros, romances, minuets i contradances, els músics i la soprano són estudiants de l'ESMUC, és a dir, gent jove i amb molt de talent. El director, Sergi Casademunt, en el paper de Baró de Maldà i violoncelista, m'ha semblat excepcional.

Amb l'entrada una rajola de xocolata i, en acabar el concert, una tassa de xocolata i uns melindros. La xocolata, tant la de la rajola com la desfeta, negra, per suposat.

A Atrápalo podeu trobar les diferents propostes del Museu de la Xocolata i comprar-ne les entrades, segur que hi trobeu alguna proposta que us fa el pes. Entreu-hi.

Calendari escolar

Aquest matí escoltava a la ràdio el debat sobre la proposta llençada pel conseller d'Educació de modificació del calendari escolar per al proper curs. A grans trets es tractaria de: començar el curs una setmana abans, és a dir, la segona setmana de setembre; fer una setmana de festa el mes de febrer, i deixar de fer jornada intensiva el mes de juny.

Davant aquesta proposta tothom hi diu la seva: els pares i les mares es queixen de què faran amb les criatures durant l'anomenada 'setmana blanca', sobretot per la lògica inquietud de saber si les activitats extraescolars (organitzades per les AMPA) seran gratuïtes; el professorat es queixa de tenir una setmana menys de vacances a l'estiu i d'haver de treballar matí i tarda el mes de juny, els alumnes no diuen res, alguns perquè són massa petits i altres no sé perquè.

Curiosament els mestres no es queixen de la setmana de vacances de febrer. Pel que fa a la pèrdua d'una setmana a l'estiu, diuen que si és una setmana encara s'ho podran combinar i preparar el curs en una setmana en lloc de fer-ho en dues... potser és que no tenen tanta feina com volen fer veure. La USTEC, el sindicat majoritari de mestres, es queixa de que el Departament d'Educació no ha buscat el consens i que fa canvis responent a criteris empresarials i no pedagògics. Escoltant la portaveu de la USTEC, tinc la sensació que des del sindicat consideren que la conciliació de la vida laboral i familiar dels pares i mares té menys importància que la del professorat (però reconec que pot haver estat una interpretació meva) i com a excusa deixen anar que la jornada intensiva afavoreix l'alumnat perquè les tardes de juny és impossible estudiar amb la calor. Jo ho vaig fer i no estic especialment traumatitzada. En tot cas, si els i les mestres es traumatitzen havent de transmetre els seus coneixements amb la calor de les tardes de juny, sempre poden agafar-se una baixa per tenir un gra al melic, una ungla trencada o una llaga a la boca i així podran començar les vacances abans d'hora i tot.

No sé, no volia ser tendenciosa, però crec que no ho he aconseguit... espero que no llegeixi aquest apunt cap mestre/a... ups.

Insultar en català

Aquesta setmana el Rodamots ha dedicat cada dia una paraula a un insult en català. Algun no el coneixia, però tots tenen la seva gràcia:

- Terròs: Persona rústica, obtusa, mancada d'instrucció i d'educació.

- Mestretites: Persona pedant, que presumeix de saber molt.

- Estaquirot: Persona aturada, inútil, que fa nosa.

- Garrepa: Gasiu, que va amb un compte excessiu en les despeses, mancat de tota liberalitat.

- Enze: Dit de la persona aturada, mancada d'iniciativa i d'enteniment.

Ara que, ben mirat, com 'gilipollas' no hi ha res... i a més així, en castellà. A mi, si més no, em deixa més a gust.

On és la Sagrada Família?

Aquest vespre, l'ambient a Barcelona recordava els temps més grisos del Londres de Jack l'Esbudellador. La boira cobria els carrers i s'arrossegava ben a prop de terra. La visibilitat era escassa més enllà de dues illes de carrers. La humitat regnant contrastava, però, amb la temperatura suau. Crec que mai no havia vist una boira com aquesta a Barcelona, si més no més enllà del que m'arriba la memòria. Ha estat francament curiós.

En tombar carrer de Marina amunt, a l'alçada de la Gran Via de les Corts Catalanes, m'ha sorprès no veure la Sagrada Família. El temple és perfectament visible fins i tot des del mar, però avui, a escasses tres illes (perquè des de Consell de Cent encara no es veia) restava amagat en algun lloc darrera la boira.

Per un moment he pensat que les obres de l'AVE l'havien fet desaparèixer per sempre i que a causa de l'ensorrament la polseguera havia envaït tota la ciutat. Però veig que en Barril no comenta res d'aquesta notícia, per tant haig de deduir que la meva teoria no és certa. Suposo que demà, quan torni a enfilar Marina en recuperaré la visió.

De moment, he trobat a internet aquest quadre de Llorenç Casas Anfruns que em recorda una mica a la imatge d'avui, només una mica, però buscar una imatge de la Sagrada Família que no es vegi és força complicat, per no dir absurd.

Final del Quadern Gris

Fa uns instants acabo de llegir la darrera entrada del Quadern Gris corresponent al 15 de novembre de 1919. Com ja vaig explicar en el seu moment, em vaig subscriure a una iniciativa de la Xarxa de Mots, que ha consistit en reproduir en format bloc El Quadern Gris, de Josep Pla. Noranta anys després que Josep Pla escrivís el seu dietari hem pogut rebre les entrades dels diferents dies en que va tenir alguna cosa a dir relativa a les tertúlies en les que prenia part, els estudis de Dret, els paisatges empordanesos, els records d'infantesa i moltes altres coses.

Com ja he dit en diferents ocasions, en Pla no és sant de la meva devoció. Té punts interessants, però en general haig de dir que m'avorreix força. Ja sé que aquest comentari no agradarà a algunes persones, però està clar que sobre gustos no hi ha res escrit.

Des del 8 de març de l'any passat, és a dir 1 any i 8 mesos després de rebre el primer correu de la Xarxa de Mots, han estat moltes entrades enviades i llegides... ara potser, fins i tot, ho trobaré a faltar. La fotografia és la que il·lustra l'entrada d'avui i correspon a en Josep Pla a París, l'any 1920, on se'n va anar a fer de corresponsal del diari 'La Publicidad', amb la seva partida és com acaba El Quadern Gris.

Més Sabina

Han passat gairebé 32 anys des que aquest home va publicar el seu primer disc anomenat Inventario i des de llavors n'han vingut 19 més (comptant els recopilatoris). El darrer, Vinagre y Rosas, sortirà a la venda el proper dia 17 i podeu escoltar el seu primer senzill fent clic aquí.

Aquest home m'agrada, perquè sense ànim de voler caure en el tòpic, afirmaré que és tot un poeta urbà. Les seves lletres ens han acompanyat al llarg dels anys i ens acompanyaran sempre, a nosaltres i a moltes altres generacions futures, n'estic segura. És difícil triar una cançó de Sabina, però si m'hi obliguessin la meva seria Contigo del disc Yo, mi me, contigo editat l'any 1996 i de tota la cançó, també si m'hi obliguessin, en triaria la tornada: Y morirme contigo si te matas / y matarme contigo si te mueres / porque el amor cuando no muere mata / porque amores que matan nunca mueren.

Macarra, rebel, geni... però sobretot, figura. Aquests quatre anys sense noves propostes s'han fet una mica llargs. Tinc ganes d'escoltar el nou disc.

Urtain

Aquests dies, quan entres al Teatre Romea de Barcelona, una espècie de boira generada amb gel sec pràcticament no et deixa veure els números de les fileres de les butaques. Quan aconsegueixes acostumar-t'hi et sobta l'aparició d'un ring al bell mig de la platea envoltat de butaques per tres dels quatre costats. Vuit actors i acrius encapçalats de forma magistral per Roberto Álamo, que en juga el paper principal, ho deixen tot a l'escenari durant gairebé dues hores sense entreacte. L'escenografia i especialment la il·luminació són espectaculars, a la foto ho podeu comprovar.

Pel que fa a la història, haig de reconèixer que pràcticament desconeguda per a mi, em sembla encertadíssima i perfecte com a homenatge a José Manuel Ibar (més conegut per Urtain), aquest boxejador basc que passà de la glòria al més absolut dels oblits i acabà suïcidant-se l'any 1992, poc abans de que s'inauguressin els Jocs Olímpics de Barcelona. El guió està muntat de forma que la història retrocedeix en el temps i a mida que avança et va descobrint qui era Urtain i com va arribar a aquest final tràgic. Es tracta d'una història molt trista i m'agrada pensar que algú ha estat capaç de generar un producte de tanta qualitat com aquest que serveix, a més, a títol d'homenatge a la persona d'Urtain.

Només la podeu veure fins el 22 de novembre i us puc garantir que no us n'arrepentireu si hi aneu. Feia temps que no veia un teatre sencer dempeus.

Tetris humà

Veient aquest vídeo no puc deixar de pensar que la gent té molt de temps lliure... força més que jo! Fixeu-vos amb la "banda sonora" i amb la "fitxa següent".

Contes del Modernisme

Aquest apunt el dedico a la Laura, que sempre es riu de mi perquè al prestatge dels llibres hi guardo un que porta per títol Contes del Modernisme. Aquest llibre ens el van fer llegir a segon de BUP, i formava part d'aquell conjunt de lectures obligatòries que al meu entendre produeixen l'efecte contrari al desitjat en els adolescents: és a dir, l'aversió a la lectura.

En tot cas, concretament aquest a mi em va agradar. Es tracta, com el títol indica, d'un compendi de contes del Modernisme, moviment que es va desenvolupar a Catalunya entre 1892 i 1911. El llibre recull 15 relats de diversos autors: Marià Vayreda, Enric de Fuentes, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Caterina Albert, Pompeu Gener, Apel·les Mestres, Salvador Galmés, Miquel de Palol, Pere Coromines, Alfons Maseras, Joan Santamaria, Prudenci Bertrana, Miquel dels Sants Oliver i Joaquim Ruyra.

D'entre ells n'hi ha un que sempre m'ha quedat gravat a la memòria: 'La vella' de Caterina Albert. El conte pertany al llibre Drames Rurals que l'autora va publicar l'any 1902, i val a dir que és tot un drama. Un drama explicat amb una duresa i crueltat que no deixa indiferent, i que relata la relació entre una família i la padrina afectada d'un atac de feridura que l'ha deixada absolutament paralitzada i sense ni tan sols amb la capacitat d'expressar amb paraules els seus pensaments. Les presses i el dia a dia no permeten escoltar-se-la d'una altra forma, perquè aquesta requereix comprensió i temps. El final és tràgic, molt tràgic i molt cru. Tant, que tot i fer més de vint anys que el vaig llegir, no l'he pogut oblidar mai.

Ho sento, Laureta, però no penso desfer-me'n per molt que diguis. Espero que algú amb criteri literari em doni la raó.

(el dibuix està extret el bloc bibliopoemes.blogspot.com)

The fun theory

A la sortida de les estacions de metro la immensa majoria de passatgers opta per agafar les escales mecàniques en lloc de pujar a peu. Aquesta afirmació està més que demostrada. Però, hi hauria alguna forma d’invertir aquesta tendència i fer que un número major de viatgers es decideixin per fer una mica d’exercici? La campanya The Fun Theory, ideada per l’agència DDB Stockholm, demostra que és possible. The Fun Theory busca maneres de fer divertit allò quotidià per tal de canviar els hàbits de la gent. En aquest vídeo en veureu un exemple, i al web del projecte dos exemples més: el d’un contenidor de reciclar vidre convertit en màquina ‘escurabutxaques’ i el d’una paperera sense fons... La pregunta que em faig és, un cop passada la novetat la gent tornarà als hàbits de sempre? Sense ànim de frustrar ningú, jo crec que sí.

Commodore 64

Fa uns dies, el meu germà m’escrivia això en un missatge electrònic: “Com a continuació del post dels sucres, darrera seqüela de la neteja a casa de la mama, pots escriure sobre això:” i a continuació m’indicava l’enllaç a un bloc titulat Museo de la Retroinformática.

Si hi entreu, veureu el que va ser el Commodore 64 de la família amb tots els seus complements. Ha viatjat curiosament també a València com els meus sucres, però no a la mateixa persona, en una nova demostració de la generositat de la família, o sigui, de franc... Laura, endavant amb el teu comentari.

El Commodore 64 em porta molts records d’infantesa. Us imagineu un ordinador amb 64K? El meu en té 500.000! Us imagineu un ordinador sense monitor ni ratolí? Us imagineu un ordinador sense ni tan sols disquetera, sinó amb lector de cintes i el revolucionari lector de cartutxos!? Us imagineu un ordinador sense Windows? Doncs tot això era el Commodore 64. Recordo aquelles instruccions del sistema operatiu MS-DOS (Microsoft Disk Operating System) com: FORMAT, DIR, CD, LIST... i aquells programes tant bàsics en que dèiem: 10 PRINT: HOLA i 20 GO TO 10 i la pantalla s’omplia d’holes. En fi, qui sàpiga de què parlo m’entendrà perfectament. Tota una època, sí senyor.