30 d’octubre de 2009

Fèlix Bitllet: el videojoc

Boníssim aquest videojoc basat en el cas Millet (o Bitllet, com li diuen aquí). Consisteix a atrapar bitllets de 500 € evitant que et pesquin els Mossos, tot això amb el Palau de la Música de fons. El millor és quan agafes la medalla i els Mossos miren cap a un altre costat com si no anés amb ells la cosa. De veritat, val la pena. Cliqueu aquí i ho comprovareu!

27 d’octubre de 2009

Game over...

Hi ha persones a qui toca viure la vida com en un videojoc: sempre eliminant enemics i esquivant obstacles, perdent vides i recuperant-ne de tant en tant, passant nivells sabent que cada nivell serà més difícil de superar que l'anterior, i intentant arribar al final del joc amb prou energia per sortir-ne exitós. Quan jugues a un videojoc la darrera cosa que vols veure a la pantalla és el temut Game over, però tothom qui hi juga sap que si no ets molt i molt bo en el joc la maleïda parauleta t'acabarà apareixent davant dels ulls, sense possibilitat de marxa enrera.

Avui, a una persona propera a mi li ha aparegut aquest Game over i no perquè no fos molt i molt bona en el videojoc de la vida al que li ha tocat jugar, sinó perquè hi ha videojocs i videojocs... i el seu era de nivell extrem. Estic segura que jo no hauria passat del segon o tercer nivell si m'hi hagués tocat jugar. La Míriam n'havia superat un munt de nivells, però li'n quedaven encara uns quants i l'energia era molt difícil de recuperar en el seu cas. Els que la coneixem sabem que era de les millors en superar nivells: rarament defallia i sempre trobava el truc que li permetia passar de nivell i seguir jugant. Però avui el truc no ha arribat a temps i n'estic segura que no serà perquè s'hagi rendit, perquè ella mai no ho hauria fet.

Quan mor algú proper sempre penso que aquest món ja no serà el mateix sense ella i m'agrada recordar les petites coses que hi he compartit i que em fan pensar-hi: els seus eterns guants, el panda pistatxo, les seves tartas de Santiago i moltes altres coses que faran que tot això ja no sigui el mateix.

25 d’octubre de 2009

Homenatge a Catalunya

'Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d'obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors de sabates havien estat col·lectivitzats i s'havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia "senyor" o "don", i ni tan sols "vostè" i tothom es tractava de "camarada" i de "tu", i deia "Salut!" en comptes de "Bon dia". Les propines havien estat prohibides per la llei des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou rebre tota una conferència de llavis del gerent d'un hotel perquè havia intentat donar propina a l'ascensorista. No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. Pertot es veien cartells revolucionaris, que flamejaven en les parets amb llurs colors vermells i blaus purs, que feien que els pocs anuncis que quedaven semblessin taques de fang. Al llarg de la Rambla, l'ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l'aspecte d'aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d'existir. A part d'un petit nombre de dones i d'estrangers, no es veia gent "mudada". Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l'uniforme milicià.'

Així és com descriu Orwell la Barcelona de les darreries de desembre de 1936. Al llibre Homenatge a Catalunya George Orwell ens parla de la Revolució que aparentment de forma intencionada tant s'ha silenciat al nostre país. També ens explica la seva experiència al front i les lluites internes entre els partits polítics i sindicats: PSUC, POUM, FAI, CNT, UGT; amb les discrepàncies entre anarquistes, troskistes, comunistes i socialistes que al meu modest entendre no van fer més que afavorir la trista victòria del feixisme.

De tot el llibre, que recomano a qui vulgui conèixer una mica més de la nostra història des d'un punt de vista poc escoltat, em quedo amb el següent: 'Havíem viscut en una comunitat on l'esperança era més normal que l'apatia o el cinisme, on el mot "camarada" responia a una autèntica companyonia i no a una ensarronada, com en la majoria de països. Havíem respirat els aires de la igualtat'... i tot això passava a Catalunya.

(la imatge correspon a un esmalt de Joaquim Falcó)

23 d’octubre de 2009

Sucres

Avui toca fer l'apunt frikie del mes, perquè resulta que durant uns quants anys vaig estar fent col·lecció de sobres de sucre, i per què? Doncs no ho sé. La veritat és que ara mateix no col·lecciono absolutament res (a banda d'alguna que altra desil·lusió en l'àmbit de les relacions personals). Cada cop sóc menys d'acumular coses innecessàries perquè tinc clar que en aquest món hi estic de passada i que quan ja no hi sigui, excepte alguna cosa que espero que algú guardi de record, tot el que era meu no tindrà absolutament cap valor. Però deixant el costat tràgic de l'apunt de banda, torno al tema de la col·lecció de sucres.

La qüestió és que durant uns quants anys especialment acumulats en la dècada dels 90, és a dir quan comptava amb vint-i-tants, vaig dedicar-me a recollir, classificar i guardar curosament sobres de sucres. Podríem dir que més del 80% dels sobres que vaig arribar a acumular me'ls van donar familiars, amics i coneguts, perquè paradoxalment, com que no m'agrada el cafè no acostumo a anar als bars i rarament podia fer collita pròpia. En total vaig arribar a acumular 6.519 sobres que vaig registrar de forma meticulosa en una base de dades dedicant-hi un munt d'hores.

Ara fa unes setmanes em va passar pel cap treure partit de la col·lecció i posar-la a la venda, però de seguida em vaig adonar que de gent frikie n'hi ha, però no tan frikie com per pagar gaires diners per una cosa així. En el procediment fallit de compra-venda vaig topar amb una persona de València que m'atreviria a dir, sense conèixer-lo gaire, que això dels sucres configura una part important de la seva vida, ho podeu comprovar donant una ullada al seu web.

Així que finalment vaig decidir tractar la meva col·lecció com si fos un fill al que per suposat mai et vendries i que, en tot cas, estaries disposada a allunyar-te'n a canvi de veure'l créixer i explorar nous horitzons... i he acabat enviant de franc la col·lecció a València amb l'acord verbal de que aquesta persona valorarà la qüestió i em farà arribar els diners que consideri oportuns podríem dir que en concepte de dietes però a l'inrevés.

En fi, em conformo en veure alguns dels meus sobrets al web d'aquest senyor on podran ser contemplats per més gent de la que els veuria si finalment els hagués tancat en una caixa i posat en un racó.

21 d’octubre de 2009

Agenda

Sovint, quan miro l'agenda de la setmana tinc la sensació que no me'n sortiré. Penso: 'Quina setmana més xunga m'espera! No ho podré aguantar'... però per més plena que estigui l'agenda, un cop hi sóc, observo com els dies passen, un rere l'altre i que el que em semblava impossible de dur a terme, ho he acabat fent i ja estic al dia després. Això de vegades em fa reflexionar sobre el fet que no val la pena estressar-se gaire, perquè les coses passen igualment. El temps no s'atura i quan torno a pensar en la setmana complicada me n'adono que ja és dimecres i que només queden dos dies per tornar a fer el que em ve de gust, o sigui: res... quin gust tenir l'agenda en blanc quan arriba dissabte i/o diumenge! I més ara que ve l'hivern i plou i fa fred i ja hi ha posat el cobrellit gruixut i s'hi està tan calentó i tant a gust al llit de bon matí...

13 d’octubre de 2009

Pena de mort

No voldria ferir la sensibilitat de ningú amb aquest apunt d'avui, però és que la notícia de l'intent d'ajusticiar Romell Broom a l'estat d'Ohio m'ha posat la pell de gallina. No copiaré aquí el relat que el mateix condemnat fa del que va passar el dia en què s'havia d'executar la condemna de mort per injecció letal. No ho copio perquè és realment dur i penso que si algú vol llegir-ho ho pot fer símplement clicant en aquest enllaç del diari El País.

Lapidació, foguera, guillotina, forca, garrot vil, cadira elèctrica, afusellament i injecció letal. Aquests són els sistemes que em passen pel cap quan penso en la pena de mort. Tots els hem vist en alguna pel·lícula i de tots en coneixem casos reals, màrtirs en alguns casos, que n'han sofert les conseqüències. No em puc imaginar què deu passar pel cap d'algú que està a punt d'ésser ajusticiat. L'esperança de l'arribada de l'indult és probablement allò que et deu mantenir viu i amb prou forces per no haver de ser arrossegat fins al lloc de l'execució.

La Xina, Iran, Pakistan, Iraq, Sudan i els Estats Units s'enduen les medalles en nombre d'execucions. Tots ells països on el respecte als Drets Humans està en entredit tot i que als seus presidents els donin el Premi Nòbel de la Pau.

No voldria trobar-me mai en la situació de desitjar la mort d'algú, perquè significaria que aquest algú ha exercit un dany irreparable en algú estimat per mi. Potser si això passés (de fet, segur), pensaria diferent... sense anar més lluny, el Sr. Broom, protagonista de la notícia, va ser condemnat per la violació i assassinat d'una nena de 14 anys, per tant, si fos la mare de la nena, tinc clar que aquest apunt no tindria el mateix to. Tanmateix, tot i que el sistema penitenciari no em sembla tampoc la solució (i torno a citar el programa 'A la presó' de TV3), se'm fa difícil d'acceptar la pena de mort com a alternativa per acabar amb els malfactors.

9 d’octubre de 2009

Càrrecs

Sé que vaig una mica amb retard, perquè la informació que posaré en aquest apunt l'he tret de 'el Periódico' del dia 26 de setembre, però és que em sembla genial. El senyor Millet, o millor dit el tal Millet, ostentava un nombre infinit de càrrecs i havia rebut un bon nombre de distincions. A mi m'atabalaria una mica tenir càrrecs a tants llocs, potser perquè sóc força responsable i m'agrada complir amb allò a què em comprometo. Però suposo que al tal Millet si no l'atabalava fotre la mà al calaix tantes vegades, el tema aquest dels càrrecs i les condecoracions devia ser per a ell la xocolata del lloro. Com deia aquell senyor ahir a la sortida del Palau: 'Encara gràcies que ens han deixat l'escenari'. Bé, aquí va el llistat infinit:

President de l'Orfeó Català, president de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana i president del seu Comitè Executiu, vicepresident del Consorci del Palau de la Música Catalana i president del seu Comitè Executiu, vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu, president del Consell Editorial de la Revista Musical Catalana, membre del G-16 català, vocal de la Junta Directiva de Sport Cultura Barcelona, membre de la Fundació del Gran Teatre del Liceu i la seva Comissió Executiva, membre de la Fundació Pau Casals, membre de la Fundació Güell, membre de la Fundació Teatre Fortuny de Reus, patró de la Fundació Independent, membre de la Fundació Bayer, patró de la Fundació del Conservatori del Liceu, patró de l'Associació Espanyola de Fundacions, patró de la Fundació Jaume Aragall, vicepresident d'honor de l'Associació Espanyola de Fundacions, patró de la Fundació Jaume Aragall, vicepresident d'honor de l'Associació d'Amics de Lluís Domènech i Montaner, president de la Fundació Esmen, vicepresident de la Fundació Futbol Club Barcelona, president d'Agrupació Mútua, president de la Fundació Agrupació Mútua, president de la majoria de filials d'Agrupació Mútua, secretari de la Comissió de Control de "la Caixa" (hehe, aquesta és molt bona), representant d'Agrupació Bankpyme, president d'Amci Habitat, representant d'Amci BD, representant d'Amci Rehabilitació, representant del Grupo MGO, conseller d'Inverpyme, representant de Seguros Latina, representant de Transport Sanitari de Catalunya, membre del Consell Assessor de l'Institut Catalunya Futur, president d'Arquitectura Preventiva Integral, representant de NET Technology Inv., representant de Weblime Inv., president de Reimi Habitatges, president de Canal Obert, conseller de COPES Centre d'Educació Especial, representant de Dinamia Capital Privado, representant d'Emissions Digitals de Catalunya, vicepresident d'Agrupació Previsió Social, president de Tvcat, representant de la Federació de Mutualitats de Catalunya, conseller d'Explotaciones Eólicas de Muel, president d'Explotaciones Eólicas Los Labrados, president d'Explotaciones Eólicas Plana de la Balsa, president d'Explotaciones Eólicas Plana de Zaragoza, president de Prodenergías, president de l'Agrupació Energías Renovables, conseller d'Interactive Sport Systems, representant de Palaucent, Corbata d'Isabel la Catòlica com a president de l'Orfeó Català, Clau de Barcelona (vigileu no entri a casa vostra amb aquesta clau), Creu de Sant Jordi de la Generalitat, distinció com a Senyor de Barcelona, Creu d'Or de l'Agrupació Espanyola de Foment Europeu.

Jo proposaria que el condecoressin amb la Medalla d'Honor dels Xoriços Majors i que li lliurés la medalla el Sr. (aquest sí que ho és de senyor) Muñoz... i si no sabeu de què parlo, llegiu el comentari de la Sònia a l'apunt 'Mesures cautelars' del dia 30 de setembre.

7 d’octubre de 2009

Bons propòsits (3)

Fa uns dies, en Josep Pla deia al Quadern Gris: "He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d'emprendre'l" i m'ha semblat que perquè el camí que emprèn qualsevol persona sigui menys feixuc sempre és millor disposar de bons propòsits com aquests d'en Barril, en la que ja és la tercera entrega en aquest bloc:

- Si no sou creients entrar a una església en un moment on no hi hagi ningú i esperar a que déu us digui alguna cosa. Si comunica, tornar-hi l’endemà, perquè fins i tot a déu se li ha de donar una segona oportunitat.

- Exercici d’escala: Anar a la platja, ara que no hi ha gaire gent, i agafar tants grans de sorra com estrelles i planetes es veuen al cel. Construir un planisferi sobre la terrassa i buscar en quin gra de sorra ens ha tocat viure.

- Agafar la formiga més simpàtica del formiguer i pujar-la dalt d’una muntanya només perquè vegi horitzons llunyans i el món des de l’alçada i no pas arran de terra.

- Quan no tinguem res a dir, provar de callar. Si, malgrat tot, no ho aconseguim, tendir a donar la raó a l’altre i així ens estalviarem conflictes.

5 d’octubre de 2009

La grip A ben explicada

Us animo a veure aquest vídeo si teniu una estoneta (dura gairebé una hora). Penso que val la pena la visió que dóna aquesta dona de la grip A.

3 d’octubre de 2009

La senyora de la 'corazonada'

En Bep diu avui en el seu bloc "Me 'Río' de Madrid"... Bep, fer llenya de l'arbre caigut no està gens bé. Haig d'admetre que ahir em vaig alegrar malèvolament quan vaig saber que Madrid havia perdut en la darrera ronda la possibilitat d'organitzar els Jocs Olímpics de l'any 2016. Ara, en canvi, després de veure aquest vídeo estic una mica trista, no per Madrid, tampoc pels madrilenys... bé, sí, per una madrilenya, la del vídeo... pobra dona, diu que vol viure uns anys més per veure les Olimpíades a Madrid i que té una 'corazonada'. Potser l'any 2020, senyora, vostè no perdi l'esperança i procuri cuidar-se. Això sí, confio que tingui una bona pensió, perquè de pitonissa no es guanyarà la vida.

2 d’octubre de 2009

Othello

Al meu pare li agradaven molt els escacs, recordo un llibre que tenia que es titulava Gambito de dama i que jo sempre havia trobat incomprensible. Crec que va tenir una frustració amb els seus fills, perquè ni el meu germà ni jo no ens vam interessar mai gaire pels escacs. La veritat és que jo ho vaig intentar una mica més que el meu germà, però no vaig aconseguir mai que m'agradés. Recordo que de tant en tant ens hi posàvem amb el tauler i les peces i m'intentava ensenyar obertures o escacs i mats. Ara em sap greu no haver-ho aprofitat, ara seria un crac dels escacs amb aquell mestre!

Tanmateix, el meu pare i jo vam saber trobar una altra afició comuna: l'Othello. Es tracta d'un joc de taula compost per un tauler dividit en una quadrícula de 8x8 i 64 peces reversibles, blanques per un costat i negres per l'altre. La normativa és molt simple, consisteix a col·locar una fitxa de forma que flanquegi una o vàries fitxes del color contrari i tombar aquestes fitxes perquè passin a ser del propi color. Guanya el jugador que al final de la partida té més fitxes del seu color damunt el tauler.

Com tots els jocs, aquest també té estratègia, i aquesta és molt més simple que la dels escacs, segurament per això me'n vaig sortir amb aquest joc! Amb el meu pare teníem organitzada una lligueta i la veritat és que la cosa estava molt igualada. Les partides es decidien principalment en funció de a qui li tocava començar a jugar, perquè a l'Othello el jugador que comença la partida està en clar desavantatge.

Des de fa uns dies aquí baix a l'esquerra teniu un tauler per practicar (just a sota dels meus peixos de colors als quals podeu alimentar clicant amb el ratolí). Jo ja n'he fet unes quantes de partides des del bloc, però m'avorreixo una mica, perquè resulta que sóc massa bona per a l'ordinador... en fi, què hi farem si sóc invencible? Deu ser per allò que dèiem dels mestres.