Mesures cautelars

Aquest matí, en Manel Fuentes ha entrevistat el senyor Miguel Ángel Jimeno, portaveu de l'associació Jutges per la Democràcia, amb relació al cas Palau de la Música. En Fuentes ha constatat dos fets dels quals volia conèixer l'opinió de l'entrevistat: 1. Per què el jutge no ha citat encara a declarar els implicats en el cas Palau; 2. Per què el jutge no ha fet cas a la sol·licitud de la fiscalia en el sentit d'aplicar-los mesures cautelars.

Un parell d'exemples de mesures cautelars per al senyor Millet i companyia que apuntava en Fuentes i que em semblen més que raonables serien: retirar-los el passaport, retenir-los el control sobre el patrimoni per evitar que aquest pugui ser venut o redirigit a altres indrets (exemple d'indrets: paraïsos fiscals).

El senyor Jimeno no s'ha mullat gaire, la veritat, però sí que ha admès que no és habitual que el jutge, que és qui dirigeix la investigació, no faci cas de les demandes de la fiscalia. També ha dit que en un cas tan complex com aquest és complicat tenir tota la informació necessària per començar a fer passos.

Aquesta temporada, TV3 ha començat a emetre el programa A la presó, que segueixo a través d'internet (a la carta, que és com crec que cal veure la televisió). En aquest programa s'expliquen històries de presos i preses dels diferents centres penitenciaris de Catalunya. Pel que s'ha pogut veure en els tres capítols que de moment s'han emès, les presons estan plenes de delinqüents de tota classe, no entraré a jutjar si amb raó o no perquè prou feina tinc, però jo em pregunto ¿perquè el senyor Millet i companyia no estan ja a la presó? S'haurà de demostrar si ho han d'estar per sempre (cosa que dubto), però com a mínim en presó preventiva, no? Que s'han embutxacat una pasta! Molta més que la majoria de persones que seran protagonistes d'aquest programa al llarg d'unes quantes setmanes! ¿No tindrà a veure amb les influències i la classe social a la qual pertanyen aquesta colla de lladres burgesos?

El secreto de sus ojos

Una recomanació: aneu-la a veure.

Vergonya

Aquests dies, a banda de l'afer Millet, s'ha parlat de la 'festa' de Tordesillas on tenen la tradició de perseguir un pobre toro pel camp fins que el maten a base de clavar-li llances i ganivets. Per molts de nosaltres és absolutament incomprensible com algú pot passar-s'ho bé amb una acció com aquesta, però sembla que la incultura i la maldat continua estant present en algunes 'persones humanes' i, malauradament, sempre ho estarà.

He sentit a dir que 3 de cada 4 espanyols estan en contra del maltractament d'animals en les festes populars. Probablement aquesta estadística és tant aclaparant perquè ens hi inclouen, vull dir als catalans. El que no acabo d'entendre és quina por tenen els polítics a posar fi a aquestes pràctiques inhumanes. S'acullen a l'argument que aquestes festes atrauen turistes, la qual cosa em genera encara més incomprensió.

El cas és que ahir es va votar al senat una moció presentada per ERC que demanava que es modifiqués l'Ordre Ministerial de 2006 que ja prohibia les festes en les que es maltractaven animals però, ai, només les noves... o sigui, que si portes maltractant animals des de fa anys, pots seguir-ho fent. Sorprenentment la moció va ser rebutjada pels vots de PP i PSOE. Els representants catalans, inclosos els del PSC, van votar a favor de la moció, la qual cosa em reconforta una mica. El millor del cas va ser quan un dels senadors del PSOE que els castells humans són també un maltractament a la persona... quin nivell i quina merda de país!

La mort de Teresa

'Pobres i xics per Ninou truquem. Al nostre cistell un do hi esperem. Si l'hi poseu gran tindreu un bon any. Si és molt saborós poseu-me-n'hi dos. Si res no teniu: Ninou recolliu! (...) Quan ha entrat a casa seva era el nen més feliç... L'únic que encara no entén, i la Carmeta no li ha sabut explicar, és per què en veure els regals, en lloc de posar-se contents, a mare li queien les llàgrimes i pare se n'ha anat del menjador.'

Aquest és un breu fragment del conte Ninou del llibre La mort de Teresa. Fa un moment he descobert que Ninou és sinònim de Cap d'Any i que quan els nens anaven a felicitar el Ninou per les cases, els veïns els donaven diners o menjar... deu ser d'aquí que els americans es van inventar allò del Halloween. Però tampoc no m'agrada fer broma de quelcom que en determinats moments i per a moltes famílies, tot i que els nens s'ho passessin d'allò més bé, devia ser molt seriós i no gaire agradable com ens explica la Maria Barbal.

Tots i cadascun dels vint-i-tres relats d'aquest llibre els trobo d'una tendresa excepcional i d'una qualitat literària francament destacable. Mai no havia llegit Maria Barbal, però crec que en buscaré més coses. Us el recomano.

Torre Jussana

El passat divendres es va fer la inauguració oficial de la renovada Torre Jussana a Barcelona. Aquest peculiar edifici situat al barri de la Clota, al districte d'Horta-Guinardó, és prou conegut pel teixit associatiu de la ciutat ja que fa 15 anys s'hi va instal·lar un servei municipal adreçat a donar recursos a les associacions barcelonines. Aquest servei ha passat per diferents moments de glòria i derrota absoluta. Corre el rumor que el que va ser el primer director, Toni Puig, un personatge peculiar com l'edifici, va recuperar uns quants funcionaris municipals que es caracteritzaven per enllaçar una baixa laboral darrera l'altra i els va saber engrescar per participar en aquell projecte. Malauradament, les termites van envair Torre Jussana fa uns anys i això va obligar a traslladar el servei a un altre punt de Barcelona no tant emblemàtic. En aquell període obscur, el servei municipal de suport a les entitats es va anar mantenint sense pena ni glòria, i podríem dir que no es va arribar a oblidar per la gent però que va estar a punt.

Afortunadament, la ciutat de Barcelona es caracteritza per comptar amb un moviment associatiu molt sòlid i fortament emprenedor. En un moment donat, les associacions de Barcelona van dir prou, i van dir també que elles volien gestionar Torre Jussana perquè qui millor que elles coneixia quins són els recursos i serveis que necessiten les associacions. Han calgut moltes reunions i molta feina (i sinó que li diguin al Miky Aragón) perquè divendres passés el que va passar i perquè en el discurs inaugural parlessin l'alcalde Hereu, com a representant municipal, i en David Prujà, com a representant associatiu, ambdós cogestors del servei. Que la part associativa estigui present en la direcció de Torre Jussana garanteix la consolidació del projecte i el retorn de la confiança que les associacions de Barcelona van dipositar fa uns anys en aquest servei.

Ara les termites ja no habiten Torre Jussana i han deixat lloc a que la ciutadania pugui tornar a ocupar aquest espai que, a més, ara es mostra amb tota la seva esplendor arquitectònica. He buscat informació a internet sobre aquesta torre i no n'he trobat, però m'encantaria saber qui ha passat per aquelles parets al llarg dels anys.

El temps passa volant

Ahir, quan vaig escoltar per la ràdio la notícia de la mort d'en Patrick Swayze, em vaig sorprendre molt quan van dir que tenia 57 anys... Calculant i tirant enrere, vaig recordar la pel·lícula Dirty Dancing, que hauré vist unes 20 o 30 vegades pel cap baix, i vaig buscar l'any en que es va estrenar la pel·lícula: 1987! La data, a banda de justificar el meu interès reiterat per la pel·lícula, vull dir que estava en plena adolescència (14 anyets), revela que han passat 22 anys i, per tant, en Swayze en tenia 35. Ara sí que em surten els comptes, però és curiós com per a alguns actors sembla que no passi el temps, ja que els recordem tal i com ens agrada veure'ls... per a mi, el Richard Gere sempre serà el de Oficial y Caballero.

En aquella pel·lícula, en Patrick feia el paper de jove treballador, amb talent però incomprès. La frase cèlebre era aquella de: 'No permitiré que nadie te arrincone' quan anava a buscar la Jennifer Grey per ballar plegats el 'ball brut' final, I've had the time of my life, i fer callar la germana tonta en plena actuació tradicional a l'escenari. Ara m'han vingut ganes de tornar-la a veure la pel·lícula.

En fi, que en Patrick Swayze no va ser mai un gran actor ni probablement un gran ballarí (no ho sé, tampoc no hi entenc), però tenia alguna cosa que enganxava i això se li ha de reconèixer.

Akinator

Si teniu una estoneta per perdre us recomano que cliqueu aquí i us deixeu portar. Penseu un personatge famós de tots els temps i localitzacions, responeu les preguntes que us planteja el geni Akinator i flipeu amb les respostes! Jo he flipat molt quan m'ha endevinat personatges tan variats com: el màgic Andreu, Dostoievski, Salvador Allende, Edmund Hillary, Stieg Larsson, el Follet Tortuga o la Candi Candi... al·lucinant i molt entretingut!

Això sí, aprofitant que és la Diada he provat que m'endevinés l'heroi del dia, en Rafael de Casanova, i malauradment no el tenia a la base de dades... ooohhh! Però el Carod segur que surt, vaig a provar-ho..... Sí, aquest sí que el coneix! Pobre Akinator...

Animació

Avui m'he entretingut a buscar recursos per a blocs i mireu què he trobat... si us animeu a fer la vostra creació, cliqueu aquí.

Velocitat

De petita, en aquella època en que no era obligatori que els nens i nenes viatgéssim lligats al seient del darrera del cotxe, m'encantava baixar del tot la finestreta i treure-hi el cap. Com més ràpid anava el cotxe, més m'agradava fer-ho. Ho feia fins que els meus pares cridaven des del davant que ja n'hi havia prou i que amagués el cap si volia conservar-lo. La sensació de velocitat m'agrada. No la d'anar en cotxe amb les finestres tancades, o en avió, o en tren de gran velocitat, sinó la d'anar sobre un aparell que et fa sentir el vent a la cara i t'embolica els cabells. Avui l'he tornada a sentir aquesta sensació mentre baixava a tota velocitat en una handbike per la Via Verda en el tram de les Planes d'Hostoles a Amer. És un paratge amb molta ombra i atapeït de vegetació. L'olor de terra mullada i de bosc humit et penetra per les narius mentre el vent fa la seva feina amb els cabells. Ha estat fantàstic. Llàstima que, indefectiblement, arriba la pujada.

Tàpies variades

Sabeu quin és el plat preferit d'un sastre? El cus-cus. Aquest és l'acudit amb què en Pere Tàpies ha acabat avui el seu programa Tàpies variades que s'emet els dissabtes de 9 a 10 del matí i que, per sort de l'audiència, no ha fet vacances aquest mes d'agost. Pels que no l'hagueu sentit es tracta d'un programa de cuina molt entretingut. Cada dissabte es dedica a un aliment i els convidats i convidades al programa, així com l'audiència, proposen receptes basades en aquell aliment. Tot plegat amanit amb l'estil propi d'en Tàpies que trobo més que encertat. Hi ha dissabtes que a aquestes hores encara estic dormint, però quan em llevo a temps sempre m'agrada escoltar-lo.

Aquest dilluns comença la nova temporada de Catalunya Ràdio que és l'emisora que habitualment escolto, més per mandra de canviar el dial que perquè cregui que és una emisora millor que les altres. Com que només sóc a casa a primera hora i a darrera hora del dia, sempre escolto El matí de Catalunya Ràdio que aquest any canvia de presentador (per sort)... caldrà veure com ho fa en Manel Fuentes; i El Cafè de la República amb en Joan Barril. Malauradament, però, repassant la nova programació he advertit que han canviat l'hora d'en Barril i emetran el programa de 22 a 24 (abans era de 21 a 23). Aquest canvi implica una bona i una mala notícia: la bona és que ja no hauré de sentir el programa d'esports que feien de 23 a 24; la dolenta és que hauré d'escoltar L'ofici de viure que aquest any faran de 21 a 22 en lloc de fer-ho de 20 a 21 hora en la que molts dies encara no sóc a casa i per tant evitava escoltar... sempre queda el zapping radiofònic.

Si tu no bailas conmigo

Un bon amic em va donar a principis d'agost un regal tardà d'aniversari que arribava amb retard perquè havia estat elaborat especialment per a mi i havia portat la seva feina. El regal en qüestió contenia, entre altres, una cançó que no havia sentit mai però que ha esdevingut la meva banda sonora dels dies d'agost que vaig poder conduir. He escoltat de forma repetitiva, i m'atreviria a dir que gairebé compulsiva, el 'track 1' del cd que constituïa el regal en qüestió. Mentre feia això també he desitjat tenir algú amb qui tenir ganes de ballar i, encara més, que aquest tingués ganes de ballar amb mi... però això em sembla un objectiu inassolible. La cançó, d'en Juan Luis Guerra, la trobo preciosa i aquí us la deixo.