El mercat de Sant Antoni

Feia anys que no em passejava pel mercat de Sant Antoni un diumenge al matí. El primer que he vist en apropar-m'hi, a la cantonada de Borrell amb Manso, ha estat un grup nombrós de persones, adults i criatures, intercanviant cromos... i això m'ha portat molts records de quan era petita i feia col·leccions de cromos i hi anàvem amb els meus pares amb tots els 'repes' i el llistat dels que em faltaven i anàvem preguntant: 'Canvies?' i si ens deien que sí, llavors començava aquella cantarella: 'Tengui, tengui, tengui, tengui, falti!!' Em posava molt contenta quan trobava el 'falti' i especialment si era dels difícils de trobar.

A més dels incondicionals canviadors de cromos, al mercat de Sant Antoni s'hi pot trobar de tot: llibres nous i vells, tebeos, contes, cartells de cinema, postals, bitllets i monedes antigues, pedres i minerals, pel·lícules de dvd (quan jo hi anava se'n trobaven de vídeo), jocs d'ordinador o consola... La veritat és que el que s'hi ven ha anat canviant al llarg del temps. Una de les coses que es cotitzava molt quan fa anys hi anava eren les caràtules de vídeo, quan ens gravàvem les pel·lícules de la tele i anàvem fent 'pause' als intermitjos i després les posàvem en una caixa amb la seva corresponent caràtula.

Avui hi he trobat un llibre que fa temps tenia ganes de tenir i l'havia demanat a algunes llibreries sense gaire èxit. Es tracta d'Homenatge a Catalunya de George Orwell. N'he trobat una edició de 1969 que està pràcticament nova. A dins, a més, hi he trobat un bitllet d'una pesseta de 1953 i un trosset de senyera... ara tinc curiositat per saber qui ho deuria posar dins el llibre, però em sembla que serà complicat d'esbrinar.

Un aniversari a l'estil Winfrey

L’Oprah Winfrey és una presentadora de TV dels Estats Units que sembla ser que és d’allò més coneguda per aquelles terres. És la reina de les audiències i una persona molt influent, motiu pel qual se la sortegen polítics, actors, escriptors i tots aquells que tenen alguna cosa per vendre. El cas és que la noia ha fet tants quartos que ja no sap què fer amb ells i ha pensat, mira, ara que faig 55 anys (que ningú ho diria, per cert), doncs vaig a fer una festeta d’aniversari per als meus col·legues... res, 1.700. I la tia va i lloga un vaixell d’aquests que fan creuers per la Mediterrània i me’ls convida als 1.700 a passar-hi dues setmanetes amb totes les despeses pagades. L’Oprah s’ha gastat 9 M$... res, quatre xavos.

La celebració de la Winfrey m’ha recordat la meva, i que consti que la vaig idear abans de saber la notícia, però jo he estat una mica més modesta. Ahir, que feia anys, vaig convidar els amics i amigues a una espècie de creuer, en terra ferma i pel centre de Barcelona; en lloc de dues setmanes ho vam resoldre en tres horetes, i en lloc de 9 M$ em vaig gastar una mica menys... això sí, els i les que em van acompanyar ho van fer perquè suposo que els importo una mica, i no tant per la passejada... en fi, que em va encantar compartir modestament el meu aniversari amb vosaltres i que espero que en poguem celebrar molts més. Començaré a estalviar pel creuer dels 55! Algú vol fer ja la reserva?

Experiències religioses

Avui he assistit a una reunió que, molt em temo, serà la primera de moltes. Ha estat una reunió amb unes regles del joc pactades, no des d'abans de la reunió sinó des de fa molts anys, en la que dos agents contraris o, millor dit, absolutament antagònics proven de posar-se d'acord. En realitat les dues parts saben que no s'hi posaran d'acord, si més no, no a la primera, ja que cedir abans de temps podria ser fatídic, pel que fa al prestigi és clar, per alguna de les dues parts.

La qüestió és que hem trigat dues hores a fer quelcom que hauríem pogut enllestir en escassos deu minuts... i jo, que sóc treballadora de mena, pensava: 'Aquesta gent no té feina?' I el pitjor és que la resposta és 'No, no en tenen, només fan veure que treballen.'

En fi, la tarda em deparava una nova experiència religiosa, donar-li la mà a un ministre... Haig de dir que el contacte ha estat satisfactori, no d'aquells que són tous, humits o que es queden a mitges, sinó ferm, sec i contundent, com crec que cal procedir en aquestes ocasions. Espero que el ministre dugui a terme el Pla que ha vingut a presentar amb la mateixa fermesa i contundència que encaixa la mà.

La mosca de l'Obama

Creia que algun dels meus amics i amigues blocaires hauria parlat de la mosca de l'Obama, però com que veig que no és així, vaig a fer-ho jo. Com que no tinc tele, de vegades m'assabento de les coses 'importants' amb un cert retard. D'aquesta me'n vaig assabentar en un taxi la ràdio del qual emetia una interessant tertúlia sobre la veracitat i/o intencionalitat de l'episodi. Un dels tertulians afirmava rotundament que tot plegat era un muntatge i que la mosca havia estat enisinistrada per deixar-se matar pel president dels Estats Units d'Amèrica amb l'objectiu de desviar l'atenció de la ciutadania dels problemes importants de la humanitat... en fi, que si parlem de mosques assassinades no parlem d'economies moribundes.

Com que em sembla difícil ensinistrar una mosca, crec que seria més versemblant pensar que es tractava d'una mosca teledirigida perquè, com bé ha comentat avui una amiga, la mosca queda al terra ben rodoneta i intacta i gens esclafada com seria de suposar... hauria quedat lleig veure la mà del president amb una taca negra on s'hi barregessin trossos de vísceres de l'insecte en qüestió.

En fi, que no sé què pensar de tot plegat, de moment les imatges han donat la volta al món diverses vegades i aquí us les deixo.

Congrés

Avui he estat al Congrés, no un congrés qualsevol, no, sinó al dels diputats i diputades de Madrid. L'activitat dins les parets d'aquest edifici megalític (com tots els de la capital) és frenètica. Tots els diputats i diputades van d'un costat a l'altra intentant ser presents en el màxim nombre de comissions i no perdre's així cap votació important. Els dels grups majoritaris van més tranquils que els dels grups petits, ja que aquests darrers han de desenvolupar el do de l'ubiqüitat. Aquest do es defineix com la qualitat de l'ésser que és present, tot ell, simultàniament, a tot arreu... curiós do i, això sí, impossible d'aconseguir a banda que siguis déu omnipresent i omniptent.

El cas és que com que els diputats i diputades no el tenen aquest do, doncs passa el que passa: el president de la Comissió davant la qual compareixíem s'ha passat l'estona parlant pel mòbil o amb el company de taula; ens han acompanyat no més del 20% dels diputats i diputades de la Comissió; la majoria han entrat i han sortit una mitjana de 3 vegades i, en general, no sé si els ha importat gaire el que dèiem, tret d'alguna excepció. Tornant amb l'AVE m'he parat a pensar quants diners ens costa aquesta cambra legislativa i com que m'he descomptat he preferit deixar-ho córrer i pensar que amb una mica de sort ens costa menys que la monarquia, així que encara gràcies.

Acompanyats per una diputada amiga de la casa, hem pogut veure la sala de plens amb els trets del Tejero, el rellotge astronòmic de 1857 (que mai no s'ha retardat ni un segon) i els lleons de l'entrada que continúen impertèrrits observant la gent que passa carrera de San Jerónimo amunt, carrera de San Jerónimo avall... i anar fent.

Anuncis classificats

Acabo de veure un anunci classificat que, per dir-ho d'alguna manera, m'ha cridat l'atenció: 'Deporto espanyols més enllà de la franja'. Hi he entrat, per veure si donava més detall sobre el preu o les condicions de l'operació, però no especifica gran cosa: 'Tot tipus d'espanyols: aficionats a Diario de... Escenas de matrimonio; fumadors i alcohòlics, sorollosos, grans monolingües, amb el toret al cotxe, experts en escopir a terra, etc. ' i no diu res més. Home això del Diaro de... reconec que quan vaig a casa ma mare ho veig, però amb la resta d'ítems no em sento identificada, espero no estar en perill. Jo crec que aquest/a de l'anunci ha llegit 'Crònica de la independència' de l'altra Patrícia, la Gabancho, i se l'ha cregut i tot.

Suposo que tot plegat és una broma, però anem amb compte amb quins termes utilitzem, perquè això de deportar em sona a feixisme.

Metro

Aquesta setmana he utilitzat més el metro del que ho he fet els darrers 3 o 4 anys. La temptació de la comoditat automobilística i les dificultats de mobilitat acumulades en els darrers temps, m'han fet abandonar el transport públic més del que jo hauria desitjat. Aquesta setmana, però, he comprovat, tot i que de forma obligada, que encara sóc capaç d'utilitzar el metro i, el que és millor, que és d'allò més distret... val a dir que segurament la meva esquena no escriuria un apunt tan optimista com aquest, ja que en aquests moments està una mica putejada, però el meu cervell està content d'haver vist coses noves i experimentat situacions que feia temps havia oblidat.

Anar en metro és tot un món de sensacions, algunes agradables, d'altres no tant, però en general, distretes:

- El sabó i el desodorant: Puc entedre que a les 8 del vespre sigui possible coincidir amb algú a qui l'ha abandonat el desodorant, però a les 8 del matí ja no és tan normal... bé, potser és gent que treballa de nit, però a mi em sembla que no. Crec que hauria de ser obligatori sortir de casa dutxadet/a i amb el desodorant posat. És per una qüestió de benestar i salut pública.

- El civisme: Per més que els altaveus del metro anunciïn sovint allò de 'Civisme al metro', sembla que la gent no li acaba de fer gaire cas. Aquí tothom va al seu rollo i amb les orelleres posades. Si tens dificultats de mobilitat el més assenyat és deixar passar tothom i creuar els dits perquè el/la conductor/a et vegi abans de tancar les portes.

- Les frenades brusques: Al metro és important anar-hi assegut/da o, si això no és possible, ben agafat/da a la barana. Mai saps quan pot passar que el metro faci una frenada brusca. En aquests casos se sent un 'Ai!' generalitzat, habitualment corejat per veus femenines, i s'observa un desplaçament simultani de cossos en el sentit de la marxa del comboi. Habitualment no passa res, perquè sempre hi ha algú que para el cop d'altri. Jo, per si de cas, vaig agafada amb les dues mans.

- Els esternuts: La proximitat dels cossos a l'interior del metro fa que els esternuts originin problemes de convivència i armonia. Hi ha qui sap frenar un esternut o fer-lo d'aquells interns. D'altres, tenen l'habilitat de treure un mocador de la butxaca a temps. D'altres, el paren en la concavitat de la mà. Alguns, ni això. El desconcert en aquests casos és general. El pitjor és quan algun d'aquests que el paren amb la mà, després s'agafa amb aquella mateixa mà a la barana. Sempre que m'hi agafo no puc deixar de pensar qui s'hi ha agafat abans i què ha fet amb la mà abans d'agafar-s'hi, i tampoc no puc evitar una certa mania... digueu-me fina.

- Les converses: La part més divertida del metro és escoltar les converses de la gent. Converses de feina, crítiques a companys, amors i desamors... La gent que va sola, com jo, em fa ràbia, perquè no parla. L'altre dia unes dones grans parlaven de l'important que és agafar-se de la barana i no deixar-se anar fins que el metro para del tot, sinó, segons elles, pots anar a parar al terra i, el que és pitjor, esberlar-te el cap contra alguna cantonada... si és que ja dic jo que és important escoltar per anar ben informat.

- La torticoli (ho sento, s'escriu així, sense accent): És generalitzat el mal de torticoli especialment entre les persones que s'asseuen en els seients reservats per a persones amb mobilitat reduïda. Jo crec que TMB hauria de fer un estudi sobre aquesta qüestió.

A més d'experimentar aquestes sensacions meravelloses que acabo de relatar, haig de dir que caminar de casa al metro, del metro a la feina, de la feina al metro i del metro a casa, m'ha permès retrobar-me amb alguns/es coneguts/des i petar la xerrada, cosa que no passa si vaig en cotxe, i val a dir que ho he trobat distret.

Fins aquí la meva experiència setmanal... fantàstica, però, quan tindré el cotxe a punt!!

Cognoms

Afortunadament, de tant en tant, algun dels missatges electrònics massius que m'arriben té una mica d'interès. Ahir me'n va arribar un d'aquests. Es tracta d'un enllaç a un aparat del web del Instituto Nacional de Estadística on es pot comprovar la distribució dels cognoms pel territori espanyol. M'hi he entretingut una estona i us asseguro que dóna per molt.

Les primeres conclusions extretes de les meves investigacions són les següents: el meu primer cognom el portem 46.608 persones distribuïdes per tota la geografia, mentre que el segon, que és una mica més original, el compartim 716 persones de només 13 províncies; el cognom García el porten 3.051.440 persones, Fernández 1.913.413, González 1.908.070, Rodríguez 1.900.755, López 1.789.008, Martínez 1.716.268, Sánchez 1.674.374, Pérez 1.601.384; un dels cognoms més estranys que he sentit mai, Serradesanferm, només el porten 126 persones de les comarques de Barcelona i Girona; el cognom de la meva àvia paterna, Olba, que també és raret, ve de la Comunitat Valenciana, i el cognom de l'àvia materna, Porcar, és de Castelló... i és veritat, la meva àvia era de l'Alcora.

I, en fi, aquí ho deixo perquè sinó m'hi podria passar unes quantes hores xafardejant. Ja sabeu, si us avorriu...

Paella xinesa per caminar

Sí, sí, finalment vam anar al Wok to walk i haig de dir que no està gens malament el menjar que t'hi donen. Si més no, a diferència d'altres 'restaurants' de menjar ràpid, aquí tot és força natural i t'ho cuinen al davant, no en una cuina greixosa d'aquelles que és millor no veure. Segurament els productes que s'utiltzen no són de primera qualitat (verdures de cultiu ecològic, pollastre de granja, soja no transgènica...) però, en fi, no es pot demanar tot. Això sí, continuo pensant que a Can Conesa i al que hi ha en diagonal a Can Conesa hi fan uns entrepans de llepar-se els dits.

Ahir no va ser un gran dia. Una discusió amb una bona amiga i un petit accident de cotxe. Menys mal que, malgrat tot, vaig optar per seguir els plans Dr. Mabuse + Wok to walk i les penes van apaivagar-se una miqueta.

Res a dir

Em preocupa una mica la crisi creativa per la que estic passant coincidint amb el primer aniversari del meu bloc. La veritat és que no tinc res a dir i això és preocupant des del punt de vista del contingut d'aquest mitjà d'expressió amb el que compto. I penso, cal dir alguna cosa? No sé, potser no cal, potser ja he dit tot el que havia de dir i no té sentit continuar. Demà, si no plou, anirem al Dr. Mabuse, la mostra de curtmetratges que fan cada any a la plaça del Rei de Barcelona. Vam dir que menjaríem alguna cosa al Wok to walk que, per als que no ho sapigueu, és un nou estil de 'restaurant' de menjar ràpid on hi pots demanar un arròs o uns fideus d'aquests xinesos o de per allà, i te'ls donen en una capseta de cartró perquè t'ho puguis anar menjant pel carrer. Sí, és rollo com les pel·lis aquelles americanes que la gent va a buscar alguna cosa per menjar mentre treballa i apareix amb aquestes capsetes i uns bastons. Però jo crec que finalment em decantaré per un entrepà de Can Conesa o, millor dit, del local que hi ha en diagonal a Can Conesa a la plaça de Sant Jaume perquè sempre hi ha menys cua. Aquests petits locals hi pots trobar els millors entrepans calents de Barcelona: de bacó amb formatge, de llom amb formatge i ceba, d'hamburguesa amb ceba, d'hamburguesa amb tot, de frankfurt, de brastsburk, de tot el que acaba amb urk, de sobrassada i formatge, de pollastre amb maionesa... en fi, de tot el que et puguis imaginar i més. La veritat és que el Bocata que hi ha a la plaça de Sant Jaume no sé com resisteix, perquè la quantitat d'entrepans que venen entre Can Conesa i el que hi ha en diagonal a Can Conesa en una hora, segur que triplica o quadriplica els que venen al Bocata i multiplica per 10 la qualitat global del que s'hi ven. Definitivament crec que passaré de menjar una fideus plastificats i encapsetats pretenent ser una americana feliç i em demanaré un de llom i ceba. En fi, ja veurem, potser plou i ni fideus, ni entrepà, ni curts, ni llargs... potser si em quedo a casa m'inspiro i puc escriure un apunt al bloc.

Playing for change

No sé si recordeu aquell vídeo de Stand by me tan genial (així el vaig definir i algú em va donar la raó). Bé, doncs quan el vaig descobrir vaig investigar una mica i vaig veure que pertany a un projecte que s'anomena Playing for change (Tocant pel canvi). Intento traduir aquí les paraules de Mark Johnson, el creador de Playing for change... ja dic, intento, perquè hi ha coses que no entenc del tot, però més o menys el que diu és que el pojecte neix amb la idea de compartir la voluntat de conviure junts com a 'raça humana', en anglès queda millor human race, i la música és la millor forma de fer-ho. El projecte va iniciar-se als carrers de Santa Mònica, California, on van enregistrar la cançó Stand by me. Des de llavors, han viatjat per tot el món: pels carrers, el subsòl, reserves índies, pobles africans, les muntanyes de l'Himàlaia... Cap dels músics que hi han intervingut s'han conegut en persona, només la música els ha unit, i el sentiment que podem fer molt més per aquest món si treballem junts que si ens hi mantenim al marge.

Us recomano de veritat que entreu al web del projecte i us hi uniu. De tant en tant rebreu algun correu on us avisen que han penjat alguna nova cançó o que fan un concert a alguna part del món... de moment no n'han fet cap Barcelona, però si algun dia en fan algun i us hi animeu, m'agradaria acompanyar-vos. Entreu-hi: http://www.playingforchange.com/

Us deixo aquí la versió de la cançó One Love de Bob Marley. Hi reconeixereu, segurament, en Manu Chao. També hi surt una noia israeliana que trobo guapíssima i que té una veu impressionant, la trobareu a altres vídeos cantant a la plaça de Sant Felip Neri a Barcelona. De veritat, disfruteu d'aquesta petita meravella global!