Es veia venir

Jo ja ho deia que aquesta Dama d'Elx no era pròpia de les nostres contrades, i intuïa que podria ser blanc per a l'escarni popular... doncs, efectivament, la pobra Dama no ha durat gaire en estat verge i ha estat violada de forma salvatge. La veritat és que podria ésser pitjor el que li han fet: les ensaimades que porta a les orelles podien haver estat arrencades d'un cop de martell o, directament, podien haver enderrocat la columna que la subjecta i quedar estesa a terra a mercè de les inclemències insectívores i d'altres que no cal anomenar. En fi, es veia venir.

Sorpreses grates

Aquests dies estic una mica enfeinada, no amb feina de la feina, que també, sinó amb altres coses que, ara mateix, em motiven més. Ma mare enguany en fa 70 i amb mon germà hem decidit fer-li una festa sorpresa (no estic desvetllant cap secret perquè ella no entra al meu bloc, no patiu). El cas és que, més enllà de la il·lusió que em fa preparar-li la festa, m'està sorprenent gratament les ganes amb què s'ho està agafant tothom. La receptivitat d'amics i família és molt positiva i tothom s'està oferint a col·laborar d'una manera o altra. M'agrada que tothom estigui tan entusiasmat perquè això vol dir que ma mare és una persona estimada i, a banda de que crec que s'ho mereix, m'alegra molt de poder-ho comprovar. En fi, que només volia dir que la "sorpresa" s'ha convertit en un seguit de "sorpreses grates" que m'estan omplint d'energia positiva i que... moltes gràcies a tothom!

Cereals

Si m'haguessin demanat fa només uns quants mesos quins cereals coneixia hagués dit, amb prou feines, els Kellogg's Special K. Potser en general, el ciutadà 'comú' atinaria a parlar del blat i de l'arròs. Ara, en canvi, sé que existeix una gran varietat de cereals i que són productes interessants pel seu aportament energètic. Ara conec: el blat, l'arròs, el blat de moro, el mill, l'ordi, el sègol, l'espelta, la civada i la quinoa... i segur que encara n'hi ha més.

Sé que els cereals els podem trobar en gra o en flocs, que en podem fer farina, si els molem molt o sèmola, si els molem poc, que en podem fer farinetes o cremes i també pastes alimentàries. També sé que la polenta és sèmola de blat de moro, el cuscús és sèmola de blat i el porridge són farinetes de civada. Els cereals que serveixen per fer pa són els que porten gluten: l'espelta, el sègol i el blat. Tot i que habitualment es menja pa de farina de blat, us animo a provar altres pans fets amb farines d'espelta o sègol.

Una curiositat: la paraula cereal prové de la deesa romana de l'agricultura Ceres (a la imatge). I una altra, vigileu amb les traduccions al castellà perquè són enganyoses: el sègol és el centeno, l'ordi és la cebada, la civada és l'avena, el mill és el mijo i, per descomptat, el blat és el trigo... diriem que no són traduccions 'evidents'.

The visitor

No puc dir gaire cosa d'aquesta pel·lícula a banda de que l'aneu a veure.

Ricard II

Fins el 29 de març podeu veure Ricard II a la Nau Ivanow de Barcelona. Es tracta d'una versió de l'obra de William Shakespeare dirigida per Carme Portacelli. No és una versió qualsevol de l'obra. L'escenari és un garatge i els personatges van vestits d'època, de la nostra època vull dir. Tres actors i dues actrius representen un total de dotze personatges i fan els canvis d'un a l'altre amb absoluta mestria. La música en directe de Dani Nel·lo i el seu saxofon posen la cirereta al conjunt. La distribució de la sala i l'escenari fan que, si t'asseus a primera filera, tinguis por a estirar les cames per si algún actor o actriu ensopega. Molt recomanable per als que no esteu tancats o tancades en el classicisme teatral. El preu: 20 € per al públic general i 10 € per als Amics de la Nau... Feu-vos-en, us ho recomano!

Una plaça per a Ferrer i Guàrdia

Ahir vaig rebre un correu per demanar-me l'adhesió a la campanya "Carrer Ferrer i Guàrdia Barcelona". M'hi vaig adherir perquè la font era de confiança, però no perquè conegués aquest home del qual enguany es commemora el centenari de la seva mort (o millor dit del seu assassinat). He investigat una mica i he descobert un personatge gens prescindible per a la nostra història. Ferrer i Guàrdia va ser un important pedagog català creador, l'any 1901, de l'Escola Moderna, moviment pedagog que si l'església i altres haguessin permès existir al nostre país ara seríem tots i totes més lliures.

La proposta és canviar el nom de la plaça d'Antonio López López, més conegut com marquès de Comillas, pel de Francesc Ferrer i Guàrdia. D'aquest subjecte amb títol nobiliari només n'heu de llegir la biografia i jutjar si es mereix una plaça a Barcelona o a qualsevol altra ciutat o poble.

Cercant cercant, he arribat a un documental sobre Ferrer i Guàrdia que trobo interessantíssim, si el voleu veure cliqueu aquí.

En fi, que demà o demà passat escriuré sobre Ricard II que acabo de veure fa escassament una hora, però això del Ferrer i Guàrdia tenia prioritat, a veure si aconseguim ni que sigui una signatura més.

Per signar.

Tres recomanacions

Un llibre: 'Cavalls salvatges' de Jordi Cussà

Relat dispers sobre les peripècies d'una generació, o subgeneració, tal i com diu el mateix autor, castigada pel consum de les drogues i l'alcohol. No és un llibre que enganxi però està molt ben escrit i descrit. De com, a través dels ulls d'una colla d'amics enganxats a les drogues, es pot fer un retrat de la societat més crua, la qual, no dic que m'agradaria no haver-la de conèixer mai perquè seria una mica egoista, sinó que millor diré que m'agradaria que no existís, digueu-me naïf.

Un documental: 'Llach: La Revolta Permanent' de Lluís Danés

El 3 de març de 1976 a Gasteiz, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, endut per la ràbia, Llach va compondre una de les cançons més emblemàtiques de la Transició: 'Campanades a morts'. Aquesta és part de la sinopsi d'aquesta pel·lícula-documental que parla dels fets de Gasteiz, de com es va gestar la cançó i del seu autor al qui estaré eternament agraïda per haver-nos regalat tantes joies musicals.

Una pel·lícula: 'Bienvenue chez les Ch'tis' (Beienvenidos al norte) de Dany Boon

Perquè de tant en tant també ens cal riure, us recomano aquesta pel·lícula francesa que parla de tòpics i de com aquests tòpics s'esvaeixen quan ens apropem a la realitat. M'he rigut molt especialment al començament de la pel·lícula i segur que alguns dels que llegiu aquest bloc sabreu de quin moment parlo si l'heu vist o la veieu.

Banderes

Bandera: "Tros de tela, ordinàriament rectangular, fixat per un costat a un pal o asta i que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació..." És curiós això de les banderes. Dic curiós per dir alguna cosa, perquè no sé ben bé com definir-ho. Representa que les persones ens identifiquem amb les banderes, cadascú amb la seva, però si parem a pensar-ho una mica, no sé si té gaire sentit això.

En honor a les banderes s'han malbaratat moltes vides al llarg dels temps... i també molts llumins. En nom d'aquests draps multicolors s'han fet barbaritats. Jo tinc clar amb quines banderes no m'identifico, però no tinc clar amb quines sí que m'identifico, ni tampoc si m'haig d'identificar amb cap.

Ara sembla que han trobat que no tenim prou banderes en aquest món i algú ha decidit que cal tenir una bandera 'de la Terra'... Per què? Per identificar-nos davant els marcians? La gent s'avorreix, o què? En fi, tot això no m'hauria impressionat si no hagués vist les 32 banderes finalistes d'entre les que hem de triar l'escollida per 'repesentar-nos'... quan dic 'hem' vull dir els i les habitants del planeta Terra, no sé si els gossos, els gats i les formigues també tenen dret a votar. A mi em semblen francament horroroses, però potser sóc jo que tinc mal gust, no sé. Aquí us he posat un exemple que, a banda que l'ha fet un català, és l'únic que m'ha semblat, si més no, una mica original. Podeu opinar vosaltres fent clic a aques enllaç.

Cinema en català

Avui començo a acceptar el discurs sobre el cinema en català, discurs que fins fa ben poc escoltava amb absoluta indiferència. Avui, però, alguna cosa ha canviat en aquest discurs. Avui he sentit a parlar per primera vegada no només del doblatge sinó també de la subtitulació en català. Fa temps que vaig decidir que el cinema és millor veure'l en versió original. No perquè hi entengui tot el que diuen, ni de bon tros, sinó perquè m'agrada sentir les veus originals amb els seus matisos i, de passada, aprenc alguna cosa. Hi ha països en els que el doblatge senzillament no existeix, ni se'l plantegen; i no només al cinema, sinó també a la televisió. M'agradaria que el nostre debat estigués en aquest nivell i que es parlés sempre de subtitulació i en cap cas de doblatge, aquest discurs ajudaria a què en un futur la nostra societat estigués, en alguns sentits, més avançada.

Pepita’s world

Fa quatre anys que tinc telèfon a casa. Em van donar un número que havia tingut abans de mi una senyora de nom Pepita. I com ho sé? Obvi, perquè de tant en tant truquen a casa i demanen per ella. Haig de dir que tinc una certa enveja de la xarxa social de la senyora Pepita (riu-te’n del Facebook), perquè ja he perdut el compte de les trucades que he arribat a rebre demanant per ella. Al principi ho trobava normal, però ara ja tinc la mosca al nas.

A la senyora Pepita la truquen, principalment, persones d’origen estranger. Aquest fet m’ha dut a concloure de forma inequívoca que la senyora Pepita devia dedicar-se, o potser encara s’hi dedica des del seu nou domicili, a algun tipus de xarxa il·legal d’immigració. Pepita és el nom en clau que va passant d’una persona a una altra amb el boca-orella, perquè aquestes coses funcionen així. Quan la senyora rep una trucada que demana per Pepita, automàticament sap que cal posar-se a treballar. Alguna persona arribada d’un país llunyà necessita els seus serveis. Des de la seva oficina clandestina situada en una habitació interior de casa on només s’hi accedeix a través d’un armari empotrat, la senyora Pepita comença a moure fils: consulta la seva base de dades de pisos disposats a acollir nouvinguts, contacta amb algun dels nodes que configuren la xarxa de falsificació documental i repassa les darreres sol·licituds de mà d’obra barata de les diferents centrals d’ocupació del Maresme i la terra ferma.

No cal dir que la senyora Pepita viu d’això, per tant, no podríem qualificar-la com a oenagé. Les persones nouvingudes saben que poden confiar en ella per establir-se inicialment al país, però això té un preu i és un preu que val una vida, per tant no acostumen a haver ofertes especials.

Probablement un dia d’aquests deixaré de rebre trucades. Les deixaré de rebre perquè haurà corregut la veu que la senyora Pepita ha estat descoberta i detinguda. Una nit qualsevol, trucaran a la porta del pis de la senyora Pepita uns agents dels Mossos d’Esquadra amb una ordre de registre emesa pel Jutjat. La porta entreoberta de l’armari empotrat farà sospitar el sergent Bonaventura i la resta és ja fàcil d’imaginar.

Aquesta és una possibilitat, però també podria ser que la senyora Pepita sigui modista, modista especialitzada en vestits regionals de diferents països. Els nouvinguts i nouvingudes que tenen compromisos importants contacten amb ella perquè els prengui mides i els faci un vestit... o potser...