El dictat

El proper dissabte dia 7 de març a les 12 hores es farà la segona edició del Dictat. Quan estudiava francès la professora ens havia parlat de "La dictée", un concurs que s'ha convertit en tota una institució a França i que se celebra cada any des de fa molt de temps. Ens explicava que cometre zero errors és pràcticament impossible, ni tan sols per a ella! I és que el francès és molt complicat d'escriure. El català també déu n'hi do, però justamet per això jo m'ho he pres sempre com un repte.

Ara m'he assabentat que aquí també es fa un dictat i crec que m'hi apuntaré. Es fa simultàniament a diferents ciutats: Barcelona, Girona, Mataró, Olot, Palma, Reus i Sant Cugat. La gràcia de la mecànica està amb què si no vols lliurar-lo no hi tens cap obligació. De fet són els mateixos participants els qui en fan l'autocorrecció i, si no han fet cap errada, poden presentar-lo a l'organització per participar en els 'Premis als millos resultats'.

Si algú s'hi anima que m'ho faci saber... segur que és més divertit si s'hi va amb companyia. A l'enllaç que us he posat hi ha tota la informació.

Prohibit fer petons

A l'estació de Warrington, al Regne Unit, han prohibit fer-se petons a determinades zones. Sembla que les parelles que s'acomiaden de forma apassionada, molesten el trànsit de la resta de passatgers. Per això han decidit posar aquests cartells per evitar col·lapses circulatoris. No sé si les abraçades també les prohibeixen, d'acord amb el cartell sembla que no, tot i que es deu col·lapsar igual el pas, no? I mira que les abraçades poden arribar a ser molt llargues, de fet, segur que més llargues que la majoria de petons. En fi, si mai heu d'anar a acomiadar algú a l'estació de Warrington, penseu a fer-vos els petons a casa.

Sessió doble

Feia dies que no anava al cinema i avui ens ha vingut de gust fer allò que es feia abans de les sessions dobles. Les escollides han estat Slumdog millionaire i Milk (traduïda aquí per: 'Mi nombre es Harvey Milk'). Dues pel·lis molt diferents, una britànica i una americana, respectivament, de temàtiques diferents i de mal comparar. M'han agradat les dues. Potser d'Slumdog millionaire em sobra el final ensucrat, poc acord amb el tarannà més aviat dur de la pel·lícula. Milk, està basada en fets reals i és per tant difícil d'edulcorar. El final és emotiu però real, i això m'agrada.

Slumdog retrata la vida a l'Índa i et fa reflexionar sobre com de fàcil ho tenim alguns que ens queixem perquè no ens ha tocat mai la loteria... jo crec que sí que ens ha tocat, ens va tocar en el moment de néixer, perquè ens va tocar néixer aquí i ara (doble encert). Milk relata la lluita del moviment gay en els anys 70, basada en fets reals i protagonitzada per Harvey Milk, el primer home obertament homosexual que va ser elegit per la ciutadania per exercir un càrrec públic.

Per cert, cada cop que vaig al cine em costa l'entrada 10 o 20 cèntims més... és perquè hi vaig poc, o perquè algú ens està prenent el pèl?

Puça

La gata de casa va rebre el nom de Puça en honor als múltiples habitants que tenia entre el pelatge quan la vam agafar del carrer. La Puça sempre ha estat un gat més aviat esquerp i molt independent, però s'ha fet estimar moltíssim. Avui hem hagut de prendre una decisió amb ella perquè feia una setmana que no menjava i el pronòstic era molt dolent. No és agradable desfer-se d'alguna cosa que estimes i per descomptat encara ho és menys si aquesta coseta es mou i fa rum-rum quan la toques.

A mi m'agraden més els gats que els gossos. Els felins són uns animals fantàstics al meu entendre. Són bells, àgils, veloços, forts i molt poderosos. Un gat és un felí domèstic, l'única possibilitat de gaudir d'aquesta espècie en una casa, perquè tenir-hi un lleó, un tigre o un guepard no seria una gran idea. També m'agrada d'ells el seu caràcter independent i interessat, el prefereixo al d'un gos que el tens sempre entre les cames. Però això va a gustos... jo crec que el món està dividit entre els que som de gats i els que sou de gossos.

En fi, que trobarem a faltar la Puça... això segur.

Safata d'entrada

Avui Hotmail ha habilitat l'opció del català per als usuaris que ho vulguin. Ara ja tinc els meus missatges electrònics en una safata en lloc de tenir-los en una bandeja; puc desar un esborrany en lloc de guardar un borrador, i puc catalogar un missatge com a correu brossa en lloc de fer-ho com a correo basura. No està malament.

Això de poder utilitzar el català per interactuar amb l'ordinador és important. Seria ideal que fos quelcom tan evident que no calgués escriure un apunt al bloc per comentar-ho, però de moment no és així 100% i per això cal difondre-ho.

Llunyanies

Molts van ser els que van plorar aquell 14 de desembre del 2003 (he dit van, no vam, però reconec que em vaig emocionar). Darrera aquell pacte hi havia moltes esperances posades, moltes il·lusions de persones d'esquerres que van creure, com jo, que amb l'esquerra al poder tot aniria millor. Encara recordo aquell power point que corria per la xarxa que es titulava 'Catalunya a la cua'... molts vam creure que per sortir de la cua i mirar de fer via cap al cap, era imprescindible un govern d'esquerres. El Pacte del Tinell, inicialment, ens el vam creure també tots (o la majoria), perquè enteníem que el poder compartit havia de ser més plural i menys 'perillós'.

Què lluny queden aquelles esperances ara que ja no som a la cua sinó que, simplement, hem caigut a terra i estan a punt d'aixafar-nos (i sinó llegiu les notícies sobre les intencions del govern central de deixar fora de la convocatòria del 0,7% de l'IRPF les ong catalanes).

Aquí al bloc no m'agrada parlar de política i tampoc no m'agrada parlar de feina, però avui estic enfadada i el bloc és meu, què collons! Estic enfadada amb els polítics i amb els càrrecs tècnics designats pels polítics. Estic enfadada amb el sistema funcionarial que se li'n fot el nostre país i només l'importa cobrar cada mes i treballar el mínin d'hores possible, tenir el màxim de permisos i tots els avantatges haguts i per haver. M'emprenya que les entitats socials haguem de salvar el cul una vegada i una altra a l'Administració i, després, encara haguem de demanar perdó i donar les gràcies a aquests i aquestes que suposadament treballen per nosaltres i els paguem el sou.

No vull que arribi el dia en que em convenci, definitivament, que el meu proper vot serà pels convergents, però reconec que si no canvien molt les coses, el tenen guanyat... això o el vot de 'aneu a cagar' (=abstenció)... no voldria, de veritat.

Cálico Electrónico

Per als que no conegueu aquest personatge, teniu molta feina a fer si el voleu descobrir ben descobert. Cálico Electrónico és un anti-heroi creat per Nikodemo. És una serie flash que ja va per la 3a temporada. No puc dir que m'entusiasmi, però haig de reconèixer que em fa riure. El Cálico és groller, masclista i molt desagradable, però en el fons té bon cor... i sinó, aprofitant que ahir va ser el dia dels enamorats espanyols, veieu aquest vídeo:

Unidos por el flow

L'any 2005 va iniciar-se a Barcelona un procés d'apropament del consistori a les mal anomenades 'bandes' llatines. Els Latin Kings i els Ñetas eren coneguts per la ciutadania a través dels mitjans de comunicació que els barrejaven constantment en esbatussades, ritus sectaris i, fins i tot, assassinats. Aquest tractament només fomentava el pànic entre la població i, entre els joves, el sentiment encara més accentuat de desarrelament, que els portava a formar part encara amb més convicció d'aquests grups on se sentien més forts i poderosos pel propi poder que la societat, a través dels mitjans, els atorgava.

L'ús de l'espai urbà tan comú a llatinoamèrica i tan mal vist aquí va ser el detonant perquè els Latin Kins s'apropessin al Casal d'Associacions per buscar espais de reunió. El desconcert inicial per part de l'Ajuntament, propietari del Casal, va ser superat per l'aposta decidida del Consell de la Joventut de Barcelona, gestor de l'equipament. Sense aquesta decisió del CJB, que hauria tancat la porta del Casal als joves, estic segura que avui estaríem en un escenari completament diferent.

Com a mostra de l'èxit del procés, que seria molt llarg d'explicar, us poso el videoclip de la cançó 'Unidos por el flow'. El títol de la cançó és també el nom de l'associació que els joves (Ñetas i Latin Kings) han creat amb la finalitat de llimar les diferències i transformar la societat mitjançant l'art urbà i, més concretament, el hip-hop. El 'flow' per als que no ho sabeu (jo ho he hagut de buscar, deu ser que ja sóc vella i no estic 'a la onda') vindria a ser un sinònim del 'duende' flamenc. Al vídeo apareixen alguns dels joves que venien al Casal i em fa il·lusió veure'ls. En fi, aquí el teniu.

Taller de cançó occitana

Ahir vaig anar a un taller de cançó occitana dirigit per Pèire Boissièra (foto). El taller és una de les activitats programades dins les Jornades de la cançó que estan tenint lloc aquest cap de setmana en el marc de la XXII edició del festival de folk internacional Tradicionàrius que se celebra a Barcelona. Al llarg del matí vam aprendre tot un seguit de cançons tradicionals occitanes de les quals, haig d'admetre, ja no me'n recordo... però va ser molt divertit.

Més enllà de les cançons, però, el taller em va servir per descobrir la llengua occitana, mitjançant la qual es va comunicar en Pèire amb nosaltres i val a dir que se l'entenia prou bé. L'occità és una llengua romànica que es parla al terç sud de França, a la Vall d'Aran i a una dotzena de valls alpines d'Itàlia. La regió on es parla l'occità és coneguda com Occitània, tot i que mai ha estat reconeguda com a estat. L'occità és la llengua més important a França després del francès i la parlen més de tres milions de persones, tot i així, no és una llengua reconeguda per l'estat francès ni hi té cap estatus jurídic en aquest territori. A Catalunya, l'aranès és llengua cooficial tal i com reconeix l'estatut de 2006.

Us poso un exemple d'una cançó de les que vam cantar ahir i que em va fer força gràcia. La veritat és que les persones i la forma que tenim de veure el món, està per damunt de llengües i cultures:

Se sabiatz drolletas, jamai vos maridariatz
Restaraitz soletas gardariatz la libertat
Me sèi maridada ai perduda la libertat
Sèi vengu vieusa
L'ai tornada recobrar

(o sigui -més o menys- si sabéssiu noies mai us casaríeu, restaríeu soles i guardaríeu la llibertat; jo em vaig casar i vaig perdre la llibertat, m'he quedat vídua i l'he tornada a recobrar)

El Poble Sec

Avui, llegint l'entrada del Quadern Gris m'ha vingut al cap el meu pare que era nascut al Poble Sec. En Pla diu: 'Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble Sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble Sec era una aglomeració humana com les que m’han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de maneta, que imagino a la baixa Itàlia. Hi havia tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla.'

El Quadern Gris va ser escrit entre 1918 i 1919, però el que explica aquest paràgraf no dista gaire de les coses que el meu pare, nascut el 1945, m'havia explicat tantes vegades. Sembla que a en Pla no li agradava gaire el barri. De fet, per a un noi de casa bona com ell, barrejar-se amb les classes socials més baixes devia ser, si més no, xocant. Però jo penso que la vida en aquests barris, i malgrat les penes que passaven els habitants, havia de ser més distreta que l'ambient que freqüentava l'estirat d'en Pla... perquè cal reconèixer que era una mica estirat, per no dir altres coses que alguns neguen que siguin veritat.

Del Poble Sec en tinc el record de quan era petita i anàvem els diumenges a visitar la iaia Laura. La iaia Laura havia estat una dona forta que havia criat sis fills nascuts entre el 1929 i el 1955, en plena època de guerra i postguerra. El iaio Joan va morir pocs mesos després de néixer jo, ell era sastre. El meu pare m'explicava que quan els faltaven diners el iaio acabava algun vestit i feia anar algun fill a lliurar-lo, per cobrar i poder anar a comprar. De vegades, el client els deia: 'Diga-li al teu pare que ja passaré a pagar-li' i aleshores havien d'anar a la botiga i demanar que els fiessin... una història de les que segurament en Pla titlla més amunt de 'vulgar', però que a mi em semba molt humana.

A la foto, mon pare (fill del Poble Sec) quan era jove.

Ensurt

Ahir el nostre alcalde, vull dir el dels barcelonins i barcelonines, va inaugurar finalment la remodelada plaça dels Jardins d'Elx i el carrer de Garcilaso, a la Sagrera. Ho va fer segurament sota la pluja, com tot el que hem fet aquest cap de setmana. Jo no hi vaig baixar perquè ahir al matí tenia coses millors a fer com dormir... no em digueu que no és un plaer despertar-se un dissabte, sentir com plou i fer mitja volta sota les mantes.

El cas és que avui, baixant de casa ma mare, he passat pels Jardins d'Elx i he tingut un bon ensurt. Us l'he fotografiat (l'ensurt) perquè sapigueu de què parlo. Es tracta d'una reproducció del bust de la Dama d'Elx fet amb força mal gust, més propi per guarnir el panteó d'un cementiri que un espai urbà del segle XXI.

Com que la foto no ha quedat gaire bé he buscat a internet una foto oficial, però no l'he trobada. El que sí he trobat és la notícia que relata l'acte i en ella s'explica que l'alcalde Hereu va estar acompanyat de l'alcalde d'Elx. Això m'ha tranquil·litzat una mica, perquè de seguida he pensat, tot i que la notícia no ho concreta, que l'ensurt ha vingut d'Elx, potser ha estat un regal d'aquesta ciutat amiga que, per educació, ens hem vist obligats a acceptar. Jo diria que ha de ser això perquè, en general, els catalans tenim més bon gust. Val a dir que aquesta esperança és la que em manté viva en aquests moments.

El pitjor del cas, és que jo juraria que fa uns quants anys als Jardins d'Elx ja hi havia una petita Dama d'Elx. Ara mateix no sabria dir si era millor o pitjor que l'actual, però alguna cosa em fa sospitar que sí, que debia ser més portable que aquesta que ens han endossat tal 'último coletazo de las rebajas de enero'... en fi, caldrà aprendre a conviure-hi.