Decepció: Desengany de qui ha estat decebut.,+C3%2BC5,+2003+for+J.+M.+Valderrama.jpg)
Sempre m'han cridat l'atenció els ex-libris. Aquesta setmana 'A word a day' està dedicant les seves definicions a paraules d'origen llatí i la de dilluns era ex-libris. La curiositat m'ha fet buscar més informació a internet i he descobert un món fascinant. Un ex-libris és una petita marca que s'enganxa o s'imprimeix a les guardes* d'un llibre per tal d'identificar-ne el propietari/a.
He buscat cartró-pedra al diccionari però no l'he trobat. Suposo que és un terme col·loquial, però, és o no descriptiu? Ahir vaig estar en un centre comercial que farda de ser un 'palau' i, lluny de semblar-m'ho gens, més aviat em va venir al cap aquesta paraula: cartró-pedra, o una altra expressió castellana 'quiero y no puedo'. En realitat el que definiria millor el lloc és la paraula: cutre, que tampoc no surt al diccionari perquè també deu ser col·loquial. Hortera tampoc no apareix al diccionari (l'he buscada amb i sense h, perquè no tinc clar com s'escriu)... pel que veig aquest 'palau' serà difícil de definir en termes normatius.
Tenir tele no és imprescindible, de fet és més que prescindible. Avui dia, podem seleccionar només allò que ens interessa de la programació televisiva. Per a mi, allò que m'interessa deu representar un 0,1% de tot el que hi passen. Karakia és probablement un 50% d'aquest 0,1% interessant. Un programa per aprendre de les persones que vénen de lluny a través de la gastronomia. Des d'avui aquest bloc compta, a la barra esquerra, amb el llistat actualitzat dels programes que TV3 emet de Karakia... així no cal ni estar pendent del web de 'TV3 a la carta' i, de passada he après què coi és això de les RSS.
Avui m'he arruïnat, m'he hagut de declarar en bancarrota malgrat les meves reticències, però no tenia més opció tenint en compte que totes les meves propietats havien estat venudes o hipotecades... ha guanyat l'Erli. Feia anys que no jugava al Monopoly i, quan ho feia, ho feia sobre una taula on hi posàvem: un tauler, uns daus, unes fitxes, unes cartes de sort, unes de comunitat i bitllets, molts bitllets de diferents colors i valors, en pessetes, això sí. Sempre hi hava algú que feia de banquer o banquera, normalment el o la més espavilada, sovint una persona adulta. Crec que mai no he guanyat una partida al Monopoly, tinc molt mala sort en els jocs... deu ser que m'estimen molt (és l'etern consol reiteradament desconfirmat). Avui no ha calgut ni taula, ni banquer o banquera, ni fitxes, ni bitllets, ni res de res... només una Wii i un televisor.
Però els jocs de taula m'agraden. De petits havíem jugat molt amb els Juegos Reunidos Geyper i també al parxís, fins que un dia em vaig enfadar tant perquè perdia, que els meus pares van dir que no jugaríem mai més (sempre he tingut mal perdre). Més tard van venir el Monopoly i el Cluedo, amb aquest ens entrenàvem amb uns veïns per fer de detectius privats. Les cartes i els dominós sempre han estat presents a casa i, sobretot, als diferents càmpings on hi hem plantat piquetes. El meu pare sempre va voler enenyar-me a jugar als escacs, però crec que finalment em va deixar per impossible i potser per això vam passar-nos a l'Otello, amb el que vam compartir molt bones estones i alguns campionats. El Trívial, el Pictionary, el Party and Company i el Joc del Segle van venir més endavant, en l'època en que anàvem amb els amics al Denver, a la plaça Tetuan i pagàvem 400 pessetes d'aquella època per una Coca-cola a canvi d'estar-hi jugant tota la tarda. Ara que ja hem crescut, hem descobert altres jocs, alguns de nous i altres d'antics amb els que no teníem tirada a jugar, com el Risk i també el Risk del futur, amb el que pots envair la lluna! I, per suposat, darrerament ens ha fet passar bones estones el Carcassonne i també un munt de jocs de cartes amb els que pots plantar mongetes, reanimar morts o fer pizzes, per posar alguns exemples.
'Si t’oblido, oh Jerusalem, fes que la meva mà dreta perdi la seva destresa..., fes que la llengua se m’enganxi al paladar si no estimo a Jerusalem més que a la més gran de les meves grandeses.'
Impressionant aquesta pel·lícula alemanya anomenada Die Welle (L'onada). Està basada en fets reals ocorreguts a Palo Alto (California) l'any 1967 quan un professor d'institut, per respondre a la pregunta d'un dels seus alumnes de com els alemanys havien permès l'accés de Hitler al poder, va idear una dinámica de grup (que va anomear 'La tercera onada') per a fer entendre als alumnes que els règims dictatorials són possibles a totes les societats si es donen les condicions adequades. A la vida real el professor va ser obligat a abandonar l'experiment perquè el claustre va valorar que estava tenint 'massa èxit'... potser si no ho haguessin parat les conseqüències hauren pogut ser terribles, com passa a la pel·lícula.
Aquests dies de vacances he acabat de llegir aquest llibre d'en Monzó. Es tracta d'un recull d'articles publicats als diaris entre els anys 1993 i 1997. En Monzó m'agrada. Té un estil molt personal i un domini de la puntuació que envejo sanament. La puntuació és fonamental per aconseguir l'efecte desitjat en un text i fer que el lector utilitzi l'entonació adequada a cada paràgraf, a cada frase i a cada paraula... en Monzó és fantàstic en això.
