Fa uns dies, el meu germà m’escrivia això en un missatge electrònic: “Com a continuació del post dels sucres, darrera seqüela de la neteja a casa de la mama, pots escriure sobre això:” i a continuació m’indicava l’enllaç a un bloc titulat Museo de la Retroinformática.Si hi entreu, veureu el que va ser el Commodore 64 de la família amb tots els seus complements. Ha viatjat curiosament també a València com els meus sucres, però no a la mateixa persona, en una nova demostració de la generositat de la família, o sigui, de franc... Laura, endavant amb el teu comentari.
El Commodore 64 em porta molts records d’infantesa. Us imagineu un ordinador amb 64K? El meu en té 500.000! Us imagineu un ordinador sense monitor ni ratolí? Us imagineu un ordinador sense ni tan sols disquetera, sinó amb lector de cintes i el revolucionari lector de cartutxos!? Us imagineu un ordinador sense Windows? Doncs tot això era el Commodore 64. Recordo aquelles instruccions del sistema operatiu MS-DOS (Microsoft Disk Operating System) com: FORMAT, DIR, CD, LIST... i aquells programes tant bàsics en que dèiem: 10 PRINT: HOLA i 20 GO TO 10 i la pantalla s’omplia d’holes. En fi, qui sàpiga de què parlo m’entendrà perfectament. Tota una època, sí senyor.
Escrits
13 comentaris:
Hostia quins records...
Va ser el meu primer ordinador.
En realitat de tot això no fa tants anys!... Si ho mirem bé, vaja...
El sistema Operatiu MSDos encara balla, de fet el teu ordinador amb 500 mil el que siguin encara hi pots fer un cop d'ull per l'antic sistema.
Quan vaig veure els Commodore aquests en un aparador vaig quedar molt impressionat. Jo en volia un, i finalment vaig comprar-me un Amstrad, -em penso que s'escriu així- que el meu pare encara guarda, pensant que algún dia ens pagaran el mateix que ens va costar. I va costar una pasta!
Has de saber, Quim, que aquest món es divideix entre els que van tenir com a primer PC un Commodore, els que van tenir un Spectrum i els que van tenir un Amstrad... evidentment no cal que et digui quin segment de població té més categoria, en Bep t'ho pot confirmar si vols... no hi ha color!
la veritat és que jo tenia una màquina d'escriure Erika i va que xuta, ni Commodore ni Amstrads ni sofisticacions d'aquestes, de fet no era ni automàtica sino d'aquelles que et destrossaves la iema dels dits i ni t'explico quan havies de borrar amb aquells tipexs de paper... i crec que encara deu estar per casa, de fet jo encara tinc els treballs d'EGB (això avui dia deu sonar com em sonava a mi quan parlaven de la revalida..) i no penso tirar ni regalar res de res... Anna, recordat de mi en el proper regal si us plau, em surt que amb una mica de sort pot ser la nevera que ja la consideris antiquada perquè ara hi ha menjar precuinat... si us plau, no envieu res més a València, t'asseguro que allà ja tenen els seus botins... màxim si decideixes lliurar-te d'aquell llibre de contes medievals de BUP.. pregunta li als teus amics valencians a veure si en retorn et poden enviar una tele, encara que sigui velleta ja et farà servei...
Sabia que no em fallaries, Laura. La nevera de moment funciona, però tindré en compte la teva demanda. Per cert, "Contes del Modernisme" és un llibre amb relats molt interessants i per això el guardo... no sé què és pitjor si guardar aquest llibre o els apunts d'EGB... a més, quan ta mare es cansi de guardar les teves coses ja veurem què fas.
Osties Anna, i pensar que jo sempre anava a casa vostra a jugar amb l´ordinador, quins records!!!
Ostres, a mi encara em fa mal el canell de fer moure el joystick d'un costat a l'altre per fer moure els ninotets al joc del Decathlon, sobretot en els 10.000 m!!
això Contes del Modernisme... no em sortia el títol... si us plau, renova la teva biblioteca... envia aquest llibre a València i els hi dius que et tornin el Commodore, que era una broma, que el que volies enviar era el llibre, i de passo que et tornin els sucres també, i si pot ser, plens...
Veig que tots sou uns privilegiats De fet, ja se sap que els de ciutat sempre aneu més endavant.
Jo recordo de petita haver jugat amb un joc d'impressor que consistia amb sucar un segell de goma que tenia una lletra gravada i que el podia estampar sobre paper o a la roba (portava tintes de diversos colors). Més endavant vaig tenir una màquina d'escriure amb la típica llançadora de canvi de línia. El meu "sumum" de modernitat va ser la màquina d'escriure elèctrica que anava amb una cinta.
Ves per on!
Núria, ja veus que no érem només els de ciutat els que teníem aquestes coses, en Bep d'Almenar i en Quim de Les Planes d'Hostoles també en tenien, i en canvi la Laura que és de Barcelona passava amb una màquina d'escriure de les clàssiques.
Per cert, Laura, si els dic als valencians que em tornin els sucres plens, i tenim en compte que hi havia 6.500 sobrets i que cada sobret conté en mitjana uns 8 gr de sucre... em pots dir què en faré de 52 kg de sucre? Jo passo, que s'ho quedin, ara, el llibre ni parlar-ne... un dia d'aquest en faré un apunt només per tocar-te la moral!
a veure si és veritat... la importància que li dónes a aquest llibre es mereix no un apunt, sinó un blog per ell sol... si us plau també et demanaria un apunt d'aquella gran obra de teatre que vam acabar al carrer aplaudint mentre ens tancaven la porta als nassos i si pot ser d'aquell garatge que no era tal garatge sinó plaça de parking... són temes que tinc molt arrelats, i si pots acabar amb algun apunt sobre Don Juan de Marco crec que estaria molt bé com a cloenda... jejejej, mira que sóc enginyosa...
Laura, un dia m'has d'ensenyar la teva 'llibreta dels greuges', estic segura que en tens una, és impossible que te'n recordis de totes aquestes coses així per generació espontània!
nena, no en va jo era la repelent al insti.. aixo ho tenim els repelents, la memoria no ens falla (de moment)..
Publica un comentari