Homenatge a Catalunya

'Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d'obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors de sabates havien estat col·lectivitzats i s'havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia "senyor" o "don", i ni tan sols "vostè" i tothom es tractava de "camarada" i de "tu", i deia "Salut!" en comptes de "Bon dia". Les propines havien estat prohibides per la llei des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou rebre tota una conferència de llavis del gerent d'un hotel perquè havia intentat donar propina a l'ascensorista. No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. Pertot es veien cartells revolucionaris, que flamejaven en les parets amb llurs colors vermells i blaus purs, que feien que els pocs anuncis que quedaven semblessin taques de fang. Al llarg de la Rambla, l'ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l'aspecte d'aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d'existir. A part d'un petit nombre de dones i d'estrangers, no es veia gent "mudada". Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l'uniforme milicià.'

Així és com descriu Orwell la Barcelona de les darreries de desembre de 1936. Al llibre Homenatge a Catalunya George Orwell ens parla de la Revolució que aparentment de forma intencionada tant s'ha silenciat al nostre país. També ens explica la seva experiència al front i les lluites internes entre els partits polítics i sindicats: PSUC, POUM, FAI, CNT, UGT; amb les discrepàncies entre anarquistes, troskistes, comunistes i socialistes que al meu modest entendre no van fer més que afavorir la trista victòria del feixisme.

De tot el llibre, que recomano a qui vulgui conèixer una mica més de la nostra història des d'un punt de vista poc escoltat, em quedo amb el següent: 'Havíem viscut en una comunitat on l'esperança era més normal que l'apatia o el cinisme, on el mot "camarada" responia a una autèntica companyonia i no a una ensarronada, com en la majoria de països. Havíem respirat els aires de la igualtat'... i tot això passava a Catalunya.

(la imatge correspon a un esmalt de Joaquim Falcó)