Game over...

Hi ha persones a qui toca viure la vida com en un videojoc: sempre eliminant enemics i esquivant obstacles, perdent vides i recuperant-ne de tant en tant, passant nivells sabent que cada nivell serà més difícil de superar que l'anterior, i intentant arribar al final del joc amb prou energia per sortir-ne exitós. Quan jugues a un videojoc la darrera cosa que vols veure a la pantalla és el temut Game over, però tothom qui hi juga sap que si no ets molt i molt bo en el joc la maleïda parauleta t'acabarà apareixent davant dels ulls, sense possibilitat de marxa enrera.

Avui, a una persona propera a mi li ha aparegut aquest Game over i no perquè no fos molt i molt bona en el videojoc de la vida al que li ha tocat jugar, sinó perquè hi ha videojocs i videojocs... i el seu era de nivell extrem. Estic segura que jo no hauria passat del segon o tercer nivell si m'hi hagués tocat jugar. La Míriam n'havia superat un munt de nivells, però li'n quedaven encara uns quants i l'energia era molt difícil de recuperar en el seu cas. Els que la coneixem sabem que era de les millors en superar nivells: rarament defallia i sempre trobava el truc que li permetia passar de nivell i seguir jugant. Però avui el truc no ha arribat a temps i n'estic segura que no serà perquè s'hagi rendit, perquè ella mai no ho hauria fet.

Quan mor algú proper sempre penso que aquest món ja no serà el mateix sense ella i m'agrada recordar les petites coses que hi he compartit i que em fan pensar-hi: els seus eterns guants, el panda pistatxo, les seves tartas de Santiago i moltes altres coses que faran que tot això ja no sigui el mateix.