Intentar aprendre

'Si t’oblido, oh Jerusalem, fes que la meva mà dreta perdi la seva destresa..., fes que la llengua se m’enganxi al paladar si no estimo a Jerusalem més que a la més gran de les meves grandeses.'

L'agost de 1999 vaig prendre part en un projecte internacional organitzat pel WOSM (World Organization of the Scout Movement). El projecte portava per nom 'El creuer de la pau' i va reunir joves dels països de la riba mediterrània en un meravellós veler de tres màstils de nom Zawisza Czarny (Cavaller Negre, en polac) en el qual intentàvem aprendre sobre la pau i la resolució de conflictes. El projecte estava dividit en diferents trams i a mi em va tocar el primer. Gràcies a això vaig poder visitar els ports d'Alexandria (Egipte), Ashdod i Haifa (Israel) i Larnaca (Xipre). Val a dir que Ashdod el vam visitar degut a la prohibició del govern israelià de deixar entrar el vaixell al port de Gaza.

Els companys i companyes d'aventura eren de Grècia, França, Itàlia, Marroc, Algèria, Jordània, Iugoslàvia, Bòsnia, Eslovènia, Palestina i Israel... i com he dit abans vam 'intentar' aprendre alguna cosa sobre la pau i la resolució de conflictes, però no sé si ens en vam sortir prou. Les ferides entre israelians i palestins van embarcar també al vaixell i la prohibició d'entrar a Palestina no va ajudar gens a guarir-les. A més, la divisió entre la riba àrab i la riba europea, que va quedar reflectida en forma de grups, es va fer més que evident des dels primers minuts.

Dels quatre israelians que ens acompanyaven en destacava l'Adi, un israelià sionista convençut i amb les idees molt clares després de sis anys d'estar a l'exèrcit. Dels cinc palestins n'hi havia un, en Fady, molt convençut de la seva lluita després del vint-i-pocs anys de vida a la franja de Gaza, suposo. Les diferències entre un i altre grup no van fer més que créixer a mida que passaven els dies... tant, que si una tempesta ens hagués obligat a romandre un dia més a alta mar, potser haurien arribat a les mans.

Adi, Fady, Talat, Rami, Riad, Manor, Mahmood, Shai i Lana... tots ells i elles aquí barrejats és com m'agrada veure'ls. Però no crec que ho estiguin mai de barrejats, perquè no ho van estar ni tan sols en aquell espai tan reduït com era el Zawisza Czarny i ara, a més, no sé si continuen estant en aquest món. Tal i com estan les coses, em sorprendria retrobar-los però em faria tan i tan feliç com que alguna persona d'aquelles terres oblidés la frase amb la que he començat aquest apunt que és, al meu entendre, la font de tants conflictes.