Sant Esteve amb neu

Aprofitant que tinc accés a internet, penjo un apunt sobre el viatge que vam fer el dia de Sant Esteve de Barcelona a Saint Gaudens per la Vall d’Aran. No havia vist mai nevar tant i tan seguit. El paisatge era espectacular. Mentre dinàvem, al Puente de Montañana, el cotxe va quedar tot cobert de neu i el meu estómac s’anava fent petit de pensar la que ens venia a sobre. Menys mal que en Ricard em va mig obligar a comprar unes cadenes, perquè sinó crec que hauríem girat cua allà mateix. Finalment, les cadenes i el kit de supervivència no van fer falta. Veure la nevada i l’esplèndit panorama del cotxe estant i sabent que amb precaució no hi haurà cap problema, és fantàstic... si arriba a fallar alguna cosa segur que no ho hauríem vist tan bonic. Per si de baixada ja se n’ha anat la neu, aquí poso unes fotos perquè us en feu una idea.

Brossa

Avui fa 10 anys que en Joan Brossa ens va deixar. Un grup de blocaires van engegar fa ja unes setmanes, una iniciativa que es culmina avui. L'abloccedari Brossa publicarà avui un enllaç a tots aquells blocs que ens hem sumat a la iniciativa i que, avui, pubiquem un post sobre en Joan Brossa.

Haig de reconèixer que en sabia ben poc de Brossa quan vaig decidir participar. Investigant per internet, he descobert un personatge polifacètic i només per això ja val la pena haver-m'hi involucrat.

En Brossa es definia com a poeta, però les disciplines que va explorar en la seva creació són diverses: poesia (en totes les seves expressions: literària, escènica, corpòria, visual, urbana...), prosa, guions cinematogràfics, llibrets d'òpera i altres textos per a ser musicats, cartllisme, instal·lacions... i segur que em deixo alguna cosa.

M'agrada de Brossa la inimitable forma de jugar amb les lletres. Us poso aquí uns exemples:

Un poema "Camí"
Un poema objecte "Insectari"
Una poesia urbana "Bàrcino" (mira tu quina descoberta... les lletres de la plaça Nova de Barcelona són brossianes!)
Una poesia visual "Clau" (aquest el trobo genial perquè, no són les lletres la clau de totes les coses?)

El Nadal d'en Pla

Ara que torno a tenir internet i tot just abans de marxar, o millor dit, fugir uns dies, m'he posat al dia del Quadern Gris. L'entrada d'ahir m'ha arribat al cor: "Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi."

Potser queda demagògic parlar malament del Nadal, així que per no ser titllada de populista només us diré que passeu unes bones Festes d'Hivern.

Desconnectada

Fa uns dies que no tinc internet a casa. Coses de la tecnologia. Quan no tens internet te n’adones del molt que l’utilitzes. Fa un temps, vaig decidir desfer-me de la tele perquè hi perdia masses hores i no m’aportava res. Aquests dies, sense internet, m’he plantejat la possibilitat de prescindir-ne igual que vaig fer amb la tele. No crec que sigui possible. Cada dia, quan arribo a casa, engego l’ordinador. No sabria dir exactament què hi faig, però m’hi passo hores: obro i responc el correu, miro la premsa digital, consulto informació a la xarxa, actualitzo el bloc, xafardejo els blocs amics i hi faig comentaris, miro el resum de Gran Hermano (sí, sé que és cutre però ho faig, i ho poso perquè sé que si no ho dic jo algú ho dirà per mi)... i no me n’adono però se m’ha fet l’hora d’anar a dormir. Fins i tot hi ha dies que se m’ha passat l’hora. A diferència de la tele, internet crec que sí que m’aporta coses. Internet funciona a la carta i et permet esborrar-ne aquells plats que no t’agraden (messengers, facebooks, xats, descàrregues i altres històries), per això m’agrada. No crec que hi pugui renunciar ara com ara, potser en una altra època sí que ho faci perquè hauré trobat altres cartes que em satisfacin més, però ara no. Em prenc aquests dies com un descans, ja que començo vacances seran així més autèntiques. Només em sap greu no haver pogut narrar “en directe” la gran carrera del meu germà en els 10.000 m a la pista d’atletisme de Can Dragó. No va acomplir el seu objectiu, baixar dels 50 minuts, per 14 miserables segons, però ma mare i jo, que vam aguantar estoicament el fred de les 9 de la nit, n’estem igualment orgulloses. Per cert, Laura, l’Hernan t’envia un missatge: “Nos vemos en la San Silvestre”... ja us ho fareu, jo seré a Saint Gaudens gaudint de la calma i les vacances.

Dos de tres

Recordo que quan era petita vam anar un dia amb els pares a la muntanya, no em feu dir quina, a plantar un arbre. Era una plantada general, vull dir que hi havia molta gent que feia el mateix. Crec que vaig plantar una alzina, però no n’estic segura. Tampoc no estic segura de que sobrevisqués, però vull creure que sí.

Avui he anat a la presentació d’un llibre: ‘El Casal d’Associacions Juvenils de Barcelona 1994-2008, un model de gestió’. És un llibre amb el que hi tinc molt a veure i estic molt contenta que finalment sigui una realitat.

Tot va començar l’octubre de 2004 quan vaig aterrar per fer de directora al Casal d’Associacions, a l’edifici conegut com Transformadors del carrer Ausiàs Marc. Durant els dos anys que hi vaig ser, vaig aprendre moltes coses i vaig fer molt bones amistats (a tots i totes un petó ben gran). Quan vaig marxar del Casal vaig deixar escrit el que avui, amb petites modificacions, s’ha presentat.

D’entre les coses que vaig aprendre al Casal hi ha la que reflecteix aquest llibre: el paper del món associatiu en la gestió de serveis. Aquest paper, que considero vital en tots els sectors, és essencial per garantir la qualitat dels serveis i la proximitat a les persones, condicions imprescindibles per al benefici de la ciutadania en detriment de l’enriquiment d’empresaris amb poca sensibilitat social.

Tinc l’arbre, tinc el llibre... i si les filloles i els nebots colen com a tercer mandat, podríem dir que ja em puc morir tranquil·la!

Mala punteria

Massa creativitat

Fer cagar el tió és una tradició de tendència escatològica revinguda en els darrers 15 o 20 anys. No ens enganyem, però quan jo era petita ningú no sabia qui era el tió. Avui dia els nens i nenes fan cagar el tió a tot arreu: a l’escola, al centre comercial, al casal... tothom s’ha apuntat a la moda. No dic que no m’agradi la idea del tió, però caldria que ens poséssim d’acord en algunes coses importants, com per exemple, saber d’on collons surt aquesta història, vull dir, quins són els origens (tothom té clar d’on venen els reis mags o el pare Noël o fins i tot l’olentzero d’Euskal Herria, però... i el tió?). Altres qüestions que no estan clares: com apareix el tió a les cases, com i amb què se l’alimenta, què pot cagar i què no, com es posen els regals sota la manta sense que la criatura se n’adoni i, sobretot, com fa la cançó exactament... Que els nens i les nenes creguin en els reis d’Orient o en santa Claus té un passi, però que creguin en el tió és complicat d’entendre si no plantegem com a premisa de partida el següent pensament infantil: “A mi mentre em facin regals, tant me fa que me’ls entrin per la xemeneia, que me’ls deixin en un mitjó, sota el coixí o que me’ls caguin”... i nosaltres, els adults, anar fent gilipollades.

La qüestió de la cançó del tió em té especialment amoïnada. Hi ha masses versions i a cada escola n’ensenyen una de diferent als nens i nenes. Aleshores passa que quan la família es reuneix per fer cagar el tió sempre hi ha aquells moments de dubte en què ningú sap massa bé què s’ha de cantar. De fet passa el mateix quan volem cantar allò del “Aniversari feliç, aniversari feliç, xxxx, aniversari feliç”. La tercera frase d’aquesta lletra tan original sempre s’acaba convertint en un “nananinonanino” generalitzat. Com pot ser que totes les llengües tinguin clar què dir a la tercera frase menys nosaltres: “Te deseamos todos”, “Happy birthday dear (i el nom)”, “Nesta data querida”, “Tanti auguri a (i el nom), “Zorionak (i el nom)”... val a dir que l’èxit de la rima depèn en molts casos del número de síl·labes del nom de la persona homenatjada, però el que està clar és que ningú ho té tant poc definit com nosaltres. Potser per aquest motiu ha tingut tant d’èxit la versió del Super 3, aquella que no s’acaba mai i amb la que sempre acabem bufant les espelmes perquè calli d’una vegada tothom.

En fi, que no anem bé.

Millor que nou, 100% vell

Aquest eslògan no sé si seria millor escriure'l amb b de bell, perquè les coses velles també són belles malgrat la societat de consum ens vulgui fer creure el contrari.

Al bloc http://millorquenou.blogspot.com/ hi trobareu informació molt actualitzada d'activitats relacionades amb la cultura de la reutilització i l'intercanvi. De vegades ens desfem de coses que ja no ens fan servei, però llençant-les generem residus sovint difícils de gestionar. Per resoldre això s'han anat creant de forma alternativa diferents mercats d'intercanvi on les persones hi porten coses que ja no els són útils i les intercanvien per altres que sí que necessiten.

La idea em sembla interessant i potser algun dia m'hi arribo a algun d'aquests mercats, a veure què hi trobo.

World Press Photo 08

Aquesta tarda hem anat una colla a veure l'exposició del World Press Photo 08. World Press Photo és una associació sense ànim de lucre fundada a Holanda el 1955 amb l'objectiu de recolzar i promoure internacionalment la feina dels fotògrafs de premsa professionals. Cada any convida fotògrafs de tot el món a participar en el concurs. Enguany han estat 5.019 fotògrafs de 125 països els que han participat presentant un total de 80.536 imatges. L'exposició que hem anat a veure passarà per 100 ciutats de tot el món i la veuran més de dos milions de persones.

Els números parlen per si sols i les imatges encara més. No puc imaginar-me com de difícil ha de ser triar la millor entre totes les fotos. L'exposició en mostra 'només' 185 i a mi ja em costa decidir d'entre aquestes quina és la millor.

El World Press Photo elegeix cada any la 'Foto de l'any' i entre aquestes fotos de l'any que venen seleccionant des de 1955 n'hi ha de molt cèlebres: la del 72 és la de la nena vietnamita que corre nua per una carretera fugint del napalm, la del 89 és la de l'estudiant xinès que atura una columna de tancs, la del 04 és la de la dona índia que plora la mort d'un familiar a causa del tsunami... les podeu veure totes a l'enllaç que us he posat més amunt.

La foto de l'any d'enguany és la que il·lustra aquest post i mostra un soldat americà prenent alè en un búnquer a l'Afganistan. Podeu veure-la al CCCB de Barcelona fins el 14 de desembre. Val la pena!

Hemeroteca on-line

La Vanguardia ha posat a disposició de tothom una hemeroteca que es pot consultar fàcilment per internet. Es poden fer cerques per paraules, per un intèrval de dates, per una data en concret, per temes... en fi, tota una feinada posar això en marxa, segur.

Per curiositat he buscat què va passar el dia que vaig néixer. Val a dir que la portada de La Vanguardia no destaca res important a part de l'actuació d'acordió de Valéry Giscard d'Estaing al Festival Mundial d'Acordió de Montmorency. Cal reconèixer que l'efemèride és una mica depriment. Aquest home, que tocava l'acordió entre reunió i reunió com a ministre de Finances i Economia del govern francès de Georges Pompidou, al cap de poc temps va esdevenir president de la República Francesa, mandat del qual en destaca l'escàndol per haver rebut de l'autoanomenat emperador de Centre-Àfrica Jean-Bédel Bokassa, regals consistents en diamants valorats en un milió de francs.

Si a l'hemeroteca hi cerqueu demà la data d'avui, molt probablement us apareixerà la notícia del naixement de l'Hug, el meu nebot... i per si no és així ja us ho comento jo mateixa: "Ha nascut l'Hug".

Forges

Boníssim l'acudit del Forges d'avui. Sabeu que el teniu sempre aquí, a la barra de l'esquerra, però per si se us ha passat de llarg aquí us l'enganxo.

Agur Mikel

M'acabo d'assabentar de la mort de Mikel Laboa. Aquest entranyable personatge, impulsor i defensor de la música basca sempre m'ha tingut el cor robat. A les classes d'èuscar ens van ensenyar algunes cançons d'en Laboa. L'èuscar se m'ha oblidat gairebé tot, però les cançons sempre les recordaré i la seva imatge serena també.

Poso aquí una mostra del seu repertori: la cançó 'Gure bazterrak' que vol dir 'Els nostres racons'.