Sense títol

Money as debt

Algun cop us heu preguntat d'on surten els diners? I si us ho heu preguntat, en sabeu la resposta? Segurament no la sabeu, perquè el 99% de la població no la sap. Tothom viu en un estat d'ignorància que permet mantenir el sistema sense problemes. Llegint el diari 'Crisi' editat per aquell noi que va robar els bancs, m'he encallat en el primer article perquè el trobo molt interessant. A més, m'ha permès descobrir el documental 'Money as debt' que podeu veure íntegrament a YouTube tan en anglès com en castellà posant al cercador 'Money as debt' o bé 'Dinero es deuda'. Val molt la pena. Reconec que malgrat està fet per ser comprensible a tothom, jo pillo aproximadament el 60% del que diu, però és que per algunes coses sóc una mica dura de mollera. Això sí, amb aquesta part que he entès ja he flipat en colors. Tot plegat fa por.

La mare

He acabat ara la lectura que tenia en dansa ja fa uns dies. Es tracta de 'La mare' de l'autor rus Maksím Gorki (foto). Haig de dir que el llibre m'ha impressionat. Pelagia Nilovna Vlásova, la protagonista, és el més semblant a una heroïna que mai he conegut. El personatge de Pelagia està basat en un personatge real, Anna Kirikovna Zalómova, mare de l'obrer metal·lúrgic Piotr Zalómov, arrestat per la policia tsarista mentre participava l'1 de maig de 1902 a la primera manifestacó obrera que se celebrava a Sórmovo, una petita població russa.

Aquesta senyora va passar de l'èxistència més miserable: maltractada pel marit i vivint en la més gran de les ignoràncies amb relació al món que l'envoltava, a convertir-se en una combatent per la llibertat i en subjecte actiu de la història. Tot això gràcies a l'amor pel seu fill i a la convicció que les idees revolucionàries d'aquest i dels seus companys (o millor dit camarades) estaven plenes de raó, una raó que ella i moltes més persones, mai s'havien arribat ni a qüestionar.

Crec que és una lectura molt recomanable per conèixer una mica més de la Revolució Russa. Especialment emocionants són dos moments del llibre: la manifestació de l'1 de maig i el final, que no revelaré perquè no em sembla just, però que considero un dels finals amb més força que mai he llegit.

Xesco Boix

Ahir, podríem dir que gràcies al meu nebot, vaig explorar YouTube a la recerca de vídeos d'en Xesco Boix, aquest músic i cantant català de folk i cançó infantil, nascut a Barcelona el 1946 i mort a Malgrat de Mar el 1984. Lluís M. Panyella el descriu així: 'Era alt com un Sant Pau i els seus ulls eren vius i plens de bondat. La seva tarja de presentació era un somriure capaç d’arribar al cor més trencat. Portava els cabells llargs, negres, sempre tapats amb una gorra que li donava un aire molt especial, molt seu. En comptes de firmar autògrafs feia petons. A l’espatlla sempre hi duia una guitarra, i al cor mil idees per compartir. Desitjava sobretot ser lliure per així ser més amic de la Terra, de les flors, dels estels i dels homes. Però, com poder ser lliure en aquest món tan ple d’interessos? Calia obrir noves vies i anar contracorrent per poder canviar les coses.'

Diria que mai vaig coincidir amb ell en directe, però podria ser qualsevol d'aquestes nenes que apareixen al vídeo que penjo aquí com a petit homenatge.

Descobrint Les Luthiers

La Conxita de Tarragona, companya de feina i amiga, m'ha enviat un missatge electrònic que m'ha fet descobrir Les Luthiers. Fins ara, d'ells només n'havia sentit el nom. Ara sé que es tracta d'un grup de teatre argentí, que utilitza sovint la música com a instrument per als seus espectacles basats en un humor més aviat cínic i força enginyós. L'origen d'aquest grup, curiosament, es troba en els festivals corals universitaris que tenien lloc a Argentina a principis dels 60. Us poso aquí un vídeo de mostra. Gracies, Conxi, per aquest descobriment!

La gent va cansada

Al carrer Garcilaso de Barcelona hi fan obres. Fa prop d'un any que hi treballen i ara estan ja en la fase de detalls. Aquesta foto l'he presa avui. M'ha sorprès veure aquest banc amb el plàstic encara posat i la clientela al capdamunt. La màquina i els operaris de posar bancs eren només uns metres més avall acabant-ne d'instal·lar un altre. El que queda clar amb aquesta foto és que la gent va cansada. Deu ser culpa de la crisi. A aquest pas, caldrà instal·lar dispensadors de torns al costat dels bancs. Els avis solen fer-hi cua per seure i, de vegades hi ha esbatussades perquè passa com al mercat, que no queda clar qui és l'últim i sempre hi ha l'espavilat que se n'aprofita. Val a dir que aquests bancs que instal·len avui seran dels més cotitzats del barri, ja que seran ideals per contemplar en directe com es bufa, es malmet i es desenganxa el paviment de fusta que han posat al carrer. Bonic queda, no dic que no, però ja veurem quant dura... jo proposo fer una porra al barri, a veure qui endevina la data en què saltarà el primer cargol.

Extremismes

Carmelo González és un personatge que, avui, m'ha fet riure. En altres moments m'ha fet més aviat llàstima, però avui m'ha fet riure. I és que aquest homenet resulta que no està d'acord amb que els seus fills hagin de fer classe en català. Tant és així, que com a mesura de protesta va arribar a fer vaga de fam i tot (aquest és el moment en que em va fer llàstima, no per la gana que devia passar, no, sinó per la situació en si). El cas és que l'homenet avui s'enfronta a una demanda de divorci que ha interposat la seva dona, en la que reclama la custòdia dels seus fills al·legant l'extremisme del marit. Potser, si el Carmelo hagués entrat en raó a temps ara serien molt més feliços tots plegats: la dona, els nens i ell mateix.

Mai no entendré aquests pares i mares que es posen així de tontos amb el tema del català a l'escola. No sé quin mal es pensen que fa als seus fills aprendre en català. El nivell de castellà de l'alumnat de Catalunya és igual o superior al nivell de la resta de nens i nenes de l'estat. La igualtat d'oportunitats de les persones que viuen i treballen a Catalunya passa, indefectiblement i li agradi o no a la gent, per entendre, llegir, escriure i parlar correctament el català.

Les fronteres són obertes a tot aquell que no estigui d'acord amb aquesta premisa. Que jo sàpiga no s'obliga ningú a romandre a Catalunya. Ja n'hi ha prou de tocar els ous!

Què, el nou musical

Ahir vaig anar a veure aquest musical dirigit per Àngel Llàcer, amb música de Manu Guix i text d'Àlex Mañas. Trobo que a l'espectacle li falla una mica l'argument; és aquell típic de nois/es conflictius/ves i professor compromès que acaba aconseguint canviar-los. Més adreçat, doncs, a públics adolescents que a la resta. És una llàstima perquè la música és bona i els actors i actrius ho fan bé. Aquest parell, en Llàcer i en Guix, fa temps que la corren i això que són molts joves, 34 i 29 respectivament. Jo els vaig descobrir quan formaven part de la companyia de teatre 'El musical més petit' amb la que van representar 'El somni de Mozart' l'any 1998 que, m'atreviria a dir, és la millor obra de teatre que he vist mai. En Guix, fa poc ha tret un disc de versions de cançons d'en Lluís Llach titulat 'Onze Llachs' que un dia d'aquests em compraré. En fi, el musical, que no sé si recomanar-lo gaire.

Sintonies

Per una vegada a la vida estic en sintonia amb el president del Partit Popular quan ha manifestat allò de: 'Mañana tengo el coñazo del desfile. En fin, un plan apasionante'. Sembla que les forces flaquegen entre els dirigents populars, o potser serà que diuen el que diuen i senten el que senten només en l'àmbit públic i, en l'àmbit privat són, més o menys, com nosaltres... això els faria, definitivament, molt més humans. No sé, a mi també em faria pal haver d'anar a la desfilada militar. És una d'aquelles coses que dius, ostres, què bé que ho fan a Madrid. De fet, quan alguna vegada han gosat fer-la al nostre país els hem muntat tal pollo que han preferit no repetir-ho. Menys mal que encara ens queda una mica de seny. De fet, el millor seria que no les fessin... potser després d'aquestes declaracions robades s'ho comencen a plantejar, qui sap? En fi, Mariano, no et preocupis que això de què et pillin micros indiscrets passa a les millors famílies.

Conte corrent

Cada dia, pels volts de les 8 del matí, tinc el plaer d'escoltar el 'conte corrent' d'en Joan Barril. L'explica en 4 o 5 minuts, és el que en diuen un microrelat, i ho fa a El matí de Catalunya Ràdio. El conte, a banda de servir-me per saber si vaig bé d'hora o si m'haig d'afanyar, acostuma a posar-me de bon humor, cosa força necessària recent llevada. Les històries que explica són força humanes, molt reals i també plenes de tendresa. A mi m'agrada que m'expliquin contes (sempre i qua no siguin 'xinos', ja m'enteneu). Alguna vegada he anat a escoltar contes per a adults i em sembla fascinant. No tothom serveix per explicar-ne i no totes les històries són bones, però quan es conjuguen aquests dos factors pot arribar a ser meravellós. Si voleu escoltar algun dels contes d'en Barril podeu fer-ho clicant aquí.

Tom-tom Gus

La Maria ens ha guiat avui fins a Amer, a la Selva. La Maria és la noia que parla pel gps d'en Gus. Diu allò de 'a la propera sortida, mantinguis a l'esquerra' o 'a la rotonda, prengui la tercera sortida'. Sembla que la noia es diu de diferents maneres en funció de la llengua que parla, es deu dir Li a la Xina, Alessandra a Itàlia o Cristal a Veneçuela. En Gus no ha parat de remenar la pda en tot el viatge i a la foto hi surt, també, amb ella. Diu estar enamorat de la Maria, però també admet que ella no li fa cas i que, per més que li parla, ella no respon a les seves preguntes 'què fas aquesta nit?' o 'vols sortir amb mi?'. L'Ester, la xicota d'en Gus, se'l mira i a continuació mira el cel.

Gràcies doncs a la Maria, hem arribat a Amer i d'allà ens han portat fins a Sant Feliu de Pallerols on hem pres les bicis per tornar a Amer per les Vies Verdes, l'antic camí del carrilet d'Olot. Feia molt de temps que no anava en bici i molt de temps que no reia tant i tan seguit. El dia ha estat fantàstic i la companyia grata. Ho repetirem, segur.

Es fan traduccions

Estic una mica sorpresa per un anunci classifcat que acabo de veure a internet. Diu així: 'Es fan traduccions: Llicenciada en Dret fa traduccions técnicas i otras del francés al català i castellà i al revés'. No vull ser dolenta, però alguna cosa em diu que aquesta noia no es farà rica amb això de les traduccions... tampoc no sé si amb el dret farà més carrera.

Ai, si l'amic Pompeu aixequés el cap...

Codi de barres

Vinc del súper. Quan he vist la cua que hi havia he pensat que m'agafaria la pluja, però afortundament no ha estat així. Suposo que això de no haver-me mullat ho haig d'agrair al senyor Woodland, perquè la seva invenció fa possible l'agilitat a l'hora de passar per caixa. El senyor Woodland és l'inventor del codi de barres, un codi que, basat en la representció de diferents línees paral·leles verticals de diferent gruix, permet, entre d'altres coses, reconèixer ràpidament un article i en el cas de les caixes dels supermercats, conèixer-ne el preu de forma automàtica.

Ara que tenim assumit com a fet natural això de passar per caixa i veure els caixers i caixeres passar els productes per un lector i anar acumulant, així, la llista de la compra, la cosa sembla fàcil. Però poc ens podíem imaginar un sistema com aquest quan els súpers encara funcionaven amb les caixes registradores aquelles de tota la vida i els caixers i caixeres havien d'anar marcant un per un els preus dels productes i, tot i que tenien molta agilitat, la cosa era francament més lenta que ara.

Com a curiositat, la forma de traduir les barres blanques i negres un cop digitalitzades pel lector respon al sistema binari, on les barres blanques es tradueixen en un 0 i les barres negres en un 1. Això m'ha recordat alguna lliçó de primer de carrera, en aquelles èpoques en les que a classe no entenia ni el bon dia del professorat.

En fi, a tot això, sembla que no es decideix a ploure, o sigui que la utilitat dels codis de barres queda en entredit.