L'arrossada

Cada any, en Genís ens convida a la tradicional arrossada de Canet de la Tallada, allà on ell viu. No sempre hi anem, perquè la festa acostuma a coincidir amb la Mercè i amb l'aterratge de vacances, però quan hi anem ens ho passem molt bé. La Tallada d'Empordà és un municipi de la comarca del Baix Empordà que està format per quatre entitats de població, així en diuen, que en total sumen uns tres-cents habitants. Aquests petits nuclis, d'entre els quals Canet és el segon més petit, són: Maranyà, Tor, la Tallada d'Empordà i Canet de la Tallada. Cada any, per celebrar sant Genís, el patró, a Canet hi fan una arrossada que reuneix unes tres-centes persones, ja que hi acudeix gent de la resta del municipi i d'altres poblacions com Verges, a tocar de Canet. L'àpat comença amb una mica de pica-pica i amanida, a continuació ve el plat d'arròs i per si t'has quedat amb gana, et donen una botifarra amb patates, pastís, cafè, galetes i cacauets. Vaja, que fins el mes que ve ja no cal que mengi.

En Genís és amic d'un amic de la universitat i, de passada, amic meu. En Genís és pagès. Té una granja de porcs on n'hi engreixa dos mil d'una tirada i, a més, disposa d'un munt de camps on hi cultiva blat de moro i alfals (ho sento, Genís, però no recordo el nom que has dit en lloc d'alfals, ja deia l'Eva que havia d'agafar apunts). Visitar la granja m'ha semblat molt interessant. Ens ha explicat com funciona el sistema de distribució del pinso, el de refrigeració, la gestió dels purins i fins i tot la xeringa amb la que medica els porcs que estan malalts. També hem vist la maquinària que té per als camps: la màquina que fa les bales d'alfals, la que xucla els purins i els tres tractors... un d'ells amb aire condicionat i tot! Això de ser pagès ja no és el que era!

En fi, que ha estat un dia molt entretingut i que espero que l'any que ve ho repetim.

El nou Robin Hood

Suposo que aquests dies haureu sentit a parlar del cas d'un noi que ha 'robat' alguns euros als bancs. Jo havia escoltat alguna cosa però no sabia ben bé de què anava fins ahir, que vaig anar a la festa d'aniversari d'una amiga a l'Espai Jove de l'Eixample i em vaig trobar a les mans amb el diari Crisi. Aquesta publicació d'exemplar únic, ens parla del per què de la crisi actual. Està plena d'articles molt interessants sobre el sistema financer, la crisi energètica, la crisi alimentària, la banca i les transnacionals, la banca i el sistema judicial, la banca i els partits polítics, la banca i els mass media... en fi, desemmascara les cares ocultes del poder i no deixa cuca viva.

A la pàgina central del diari, l'Enric Duran, un noi de 32 anys del més normal (això m'explicava ahir una amiga que el coneix), explica la seva experiència i comença dient 'Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré'. Així de contundent és l'Enric. Més endavant explica com ho ha fet, per què ho ha fet i on han anat a parar els diners. Perquè el millor d'aquest cas és que l'Enric no ha fet això per enriquir-se personalment, sinó per finançar moviments socials per a què puguin posar en marxa altres maneres de viure en societat que s'enfrontin i substitueixin el model captalista actual. L'Enric acaba aconsellant-nos dues accions que estan al nostre abast i facilitarien un canvi important: no demanar cap crèdit (a no ser que el demanem per no pagar-lo, és clar) i treure els diners de banc.

En fi, us recomano la lectura del diari que trobareu en format pdf en aquest enllaç, per si no podeu aconseguir la publicació en paper que s'ha distribuït, especialment, entre els moviments socials. També podeu fer una ullada al web http://www.17-s.info/ on hi trobareu tota la informació sobre l'acció de l'Enric.

Ara que ve el fred

Ara que ve el fred comencen a venir de gust alguns plats que a l'estiu, amb la calor, no els tenim gaire presents. Un plat d'escudella és una bona opció per un dissabte o diumenge d'aquells freds i humits que no donen ganes de sortir de casa. No sé com m'ha vingut al cap tot això, francament, però el cas és que he descobert que el YouTube és, també, un bon recurs culinari. Accepto invitacions per provar aquesta recepta que estic segura que elaborareu en breu.

La Pe em fa ràbia

Vinc de veure l'última de l'Allen. No sé què dir. Està bé, però no és la millor d'ell ni de bon tros. La Pe em sobra, perquè em fa una mica de ràbia. No sé si queda gaire bé dir això que dic, perquè tothom està dient que ella és la millor de la pel·lícula. El que està clar és que l'Ajuntament de Barcelona ha fet una opeació comercial excel·lent, perquè intueixo que a tots els intel·lectuals europeus seguidors incondicionals de l'Allen els agafaran ganes de venir a Barcelona. En definitiva, podem dir que és una pel·li prescindible dins la filmografia del director i imprescindible dins la cartllera actual. El millor de la sessió, avui, no estava a la pantalla.

Un dia. Mirall trencat

Enguany se celebra el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda i al Teatre Borràs de Barcelona hi fan l'espectacle 'Un dia. Mirall Trencat' que parteix de l’obra de teatre titulada 'Un dia' de l’any 1959 i de la novel·la 'Mirall Trencat'. Ahir vaig anar-la a veure i com que sóc fatal per a la crítica teatral, cinematogràfica o literària, prefereixo aquest cop copiar aquí les paraules d'Isabel-Clara Simó en el seu article publicat al diari Avui: 'Adaptar una novel·la al teatre sense que sembli una rèplica és molt difícil. I retre-li un homenatge a Mercè Rodoreda és complicat, per la complexitat de l’obra i de la vida d’aquesta dona, tan lliure. Tanmateix he vist, al Teatre Borràs, el millor homenatge imaginable. El que vaig tenir la sort de veure abans i tot de l’estrena va ser un espectacle excepcional, que és molt més que la Rodoreda mateixa i que podem situar en el cim de la producció teatral catalana de les darreres dècades, sense cap mena de dubte. Els elements, complicadíssims, que hi apareixen van des del vodevil fins al surrealisme, des de la màgia fins a la comèdia hilarant, des del teatre de text fins a les etèries evolucions en escena de cossos que semblen que no pesen; des de l’elegància i la tendresa fins a la mala bava. Hi vaig veure Rodoreda, però també Txékhov. I Brecht. I un musical. I una pintura. I, sobretot, Ricard Salvat, en una obra d’una bellesa contundent i d’una gran amenitat. A més, els recursos tècnics són tots impecables, i la interpretació, amb un elenc enorme, és senzillament espaterrant.' Jo no ho podria haver descrit millor.

Eco-Trace

Fa uns instants m'he menjat l'amanida que veieu a la foto. No és una amanida qualsevol. És una amanida feta amb enciam i tomàquet ecològics. Tampoc no són uns tomàquets i un enciam qualsevols. Són productes extrets de l'hort de l'Associació Trace, que es dedica a l'atenció de les persones afectades de traumatismes craneoencefàlics o dany cerebral sobrevingut. I què fa una associació de persones amb discapacitat gestionant un hort? Doncs, bàsicament, treballar per millorar amb els seus usuaris algunes de les seqüeles que pateixen, com per exemple l’ordre, l’orientació, la psicomotricitat o l’organització. Per això, fa uns mesos va adquirir un terreny de mitja hectàrea a Sant Vicenç dels Horts on han estan conreant diferents productes mitjançant tècniques d’agricultura ecològica, sense pesticides ni adobs químics. De moment, Trace distribueix les verdures des de l'entitat, però l'objectiu final és obrir una botiga que servirà, a més, per donar feina a algunes persones amb problemes d'inserció laboral.

Tot plegat em sembla un projecte rodó i, malgrat m'havia promès que no parlaria de la discapacitat al meu bloc, no me n'he pogut estar de fer-ho. Ara, cada setmana, ens porten a la feina els productes que hem demanat, mengem més sa i contribuïm a fer realitat tots els objectius que acabo d'explicar. Per cert, l'amanida estava boníssima!

Calaixets

Em reconec una maniàtica de l'ordre. Potser per això, ahir, llegint l'entrada del Quadern Gris d'en Pla, em va cridar l'atenció aquest passatge: 'La botiga em semblà una magnífica botiga: una botiga petita, estreta i profunda, les parets de la qual eren literalment cobertes d’un nombre de calaixets incomptable. En aquests calaixets, tot hi era admirablement classificat en virtut d’un sistema molt complex inventat pel difunt pare polític del senyor Colomines –un sistema de classificació racional que em seria molt grat ara de donar a conèixer si no l’hagués dissortadament oblidat. Cada calaixet tenia una ungla de llautó groc; no s’havia de fer més que estirar-lo perquè el calaixet sortís del moble; a dins, s’hi trobava indefectiblement el que hom hi venia a cercar. Era admirable.'

Avui, a l'Audiència Pública del PAM que ha celebrat l'Ajuntament de Barcelona al Saló de Cent (sigui dit de passada que és tot un privilegi poder gaudir d'aquest espai), he recordat la botiga del senyor Colomines. El PAM és el Programa d'Actuació Municipal, això vol dir el full de ruta, l'instrument de planificació de les accions de l'activitat municipal durant els quatre anys de mandat. Durant la presentació, ha quedat clar que ho tenen tot ben classificat en calaixets: educació, dones, cultura, habitatge, medi ambient i sostenibiltat, immigració... i tot això posat en uns calaixets una mica més grossos que anomenen eixos i així anar fent. L'Audiència d'avui ha servit perquè la ciutadania hi pugui dir alguna cosa, però el PAM encara s'ha d'aprovar; això no sé exactament quan passarà, però al ritme que anem és bastant probable que, quan passi, ja s'hagin menjat mitja legislatura. Tot i així, cal ser optimistes i creure que, un cop aprovat, de tant en tant algú se'n recordarà d'obrir els calaixets, mirar què hi havien posat i comprovar si hi calia fer alguna cosa amb allò de dins. Ja veurem.

Normalitat

Aquesta foto està treta de El País i porta per títol: 'Agents de l'Ertzainzta es posicionen en una cantonada del Barri Vell de Donosti'. Sembla que els agents estaven desplegats perquè hi havia una marxa convocada per Amnistiaren Aldeko Batzordeak (Gestores Pro Amnistia) que havia estat prohibida per la Conselleria basca d'Interior. Tot això passava mentre se celebrava a la platja de La Concha la segona jornada de les Regates de 'Traineras' (us he posat un enllaç al bloc de l'Ignasi) que, des de fa 119 anys és l'espectacle esportiu de l'any a Euskal Herria i aplega a multitud de persones per presenciar la competició en directe. Per sort o per desgràcia, sembla que els bascos i les basques han desenvolupat una capacitat especial per conviure amb els disturbis... i sinó, mireu la parella del banc.

En Narcís i les fotos

Aquest mes d'agost he tingut el plaer de conèixer en Narcís, de Granollers. En Narcís és el company de la Núria i ja per això tenia bastants punts per caure'm bé. A banda d'aquest mèrit que, d'altra banda, l'hi és aliè, també en té de propis. Un d'ells, i molt especialment, és la traça que té per la fotografia. Si no us ho creieu, només ho heu de comprovar vosaltres mateixos. En Narcís té un bloc i un web. Us poso aquí l'enllaç directe a l'apartat fotogràfic del web... un consell, entreteniu-vos-hi una estona. Aquí us en poso una perquè aneu fent boca.

Los girasoles ciegos

Vinc de veure Los girasoles ciegos al cinema. Ja m'havia llegit el llibre, d'Alberto Méndez, i m'havia agradat molt. La pel·lícula, tot i que se centra només en una de les quatre històries del llibre, està molt bé. M'ha agradat. No acostuma a passar això de què les pel·lícules extretes de llibres mantinguin el nivell, però en aquest cas, crec que s'ho val i la Verdú i el Cámara ho fan bé. Us la recomano.

Fa uns mesos, quan vaig llegir aquest llibre vaig fer un escrit pel bloc del Quim que vaig titular 'Memòria històrica'. Ara el recupero:

Aquests dies he llegit dos llibres relacionats amb la Guerra Civil: Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, i Per un sac d’ossos, de Lluís-Anton Baulenas. El primer el va recomanar un dia a la ràdio en Jordi Sánchez (en López de Plats Bruts); el segon me’l va recomanar i deixar un amic.

Tots dos llibres tenen una clara tendència favorable al bàndol republicà amb el que m’identifico. Tots dos descriuen amb molta cruesa tot allò que van fer els nacionals i com de dolents, cruels i sanguinaris van ser. Tots dos parlen de les condicions dels presos polítics a les presons i als camps de concentració. Tots dos parlen d’històries humanes de persones que van patir de forma indirecta la crueltat de la guerra i les seves conseqüències. Tots dos m’han fet plorar en algun moment. Tots dos m’han fet emergir l’odi per una cosa que no vaig viure directament i de la que pràcticament ningú mai no me n’ha parlat (ni a l’escola ni la família).

Penso, però, quins sentiments deu tenir una persona identificada amb el bàndol nacional llegint un llibre favorable a aquest bàndol i que descrigui les accions cruels i sanguinàries del 'nostre' bàndol. I penso, també, com a aquesta persona que tampoc no va viure directament aquesta etapa ni ningú li n’ha parlat directament, deu sentir odi pels republicans.

És complicat de saber qui té raó. La raó, la veritat absoluta, no existeix. La raó depèn del costat des d’on es miri i de qui i com t’expliqui un fet. Estic segura que si jo hagués nascut a Salamanca pensaria que els rojos eren uns criminals sanguinaris i a més no estaria gens d’acord amb què els catalans volguessin endur-se els papers del 'meu' arxiu. També, dit de passada, tindria molt clar el meu vot.

Si hagués nascut a Salamanca tampoc no sé si veuria tan clar com veig sent qui sóc que per damunt de la crueltat, els crims, les injustícies i la inhumanitat viscuda durant la Guerra Civil hi ha un fet irrefutable: Catalunya no seria la que és avui si el model d’estat que predicava la Segona República, exterminada durant la guerra, hagués tingut la possibilitat de fixar els fonaments d’una nova societat més lliure, més culta i més solidària. Lamentablement no va ser possible i ara som on som.

Em quedo amb un proverbi senegalès que apareix al llibre d’en Baulenas: La ignorància és un sac buit que es pot omplir. L’estupidesa és el mateix sac, però amb un forat al fons.

I am a man

Aquesta foto surt al número 71 de la revista Sàpiens en l'apartat 'Imatges amb història'. Des del segle XVIII van ser molts els homes i dones africans que, capturats i venuts com a esclaus, van ser traslladats als Estats Units d'Amèrica per treballar, especialment, als camps de cotó. Malgrat el 1807 es va penalitzar el tràfic d'esclaus, les condicions d'esclavatge van continuar essent una realitat per moltes generacions. Durant la dècada dels 60, l'aixecament de la població negra, que havia començat a principis del segle XX, es va accentuar especialment per l'aparició de líders com Martin Luther King. La fotografia em sembla espectacular. Va ser presa el 29 de març de 1968 a la ciutat de Memphis durant una marxa que reivindicava la millora de les condicions sanitàries dels obrers. La desmesurada presència de la Guàrdia Nacional posa en evidència la raó dels manifestants (normalment funciona així). King va ser assassinat només una setmana després, el 4 d'abril, a la mateixa ciutat de la foto, quan tenia només 39 anys i en feia quatre que li havien donat el Premi Nobel de la Pau.

En aquesta altra foto apareix Martin Luther King amb Rosa Parks. Aquesta dona es va convertir en un important personatge històric quan l'1 de desembre de 1955 es va negar a seure a la part del darrere de l'autobús on havia pujat per tal de deixar lloc als passatgers blancs, de fet, s'havia assegut a la primera filera de la part posterior de l'autobús, a la secció específicament indicada per als negres, però tot i així encara volien que reculés. Per negar-s'hi va ser arrestada, jutjada i sentenciada per desordre públic. Aquesta acció va desencadenar un boicot al servei de transports públics de Montgomery, en el que tota la comunitat negra es va negar a utilitzar els autobusos fins que es derogués la llei que requeria la segregació racial en aquest mitjà de transport, el boicot va durar 381 dies, però va ser efectiu.

He trobat a YouTube el famós discurs de Martin Luther King. Va tenir lloc a Washington el 28 d’agost de 1963.

La plaça Masadas

Avui, com cada primer diumenge de mes, se celebra a la plaça Masadas de la Sagrera el Mercat Tradicional que gestiona l'Agrupament Ferroviari de Barcelona. Al mercat s'hi poden trobar un munt d'articles de col·leccionisme, sobretot relacionats amb els trens: trens en miniatura, maquetes ferroviàries, llibres sobre ferrocarrils... però també joguines antigues, cotxes i avions en miniatura, peces de Meccano, nines i, ja més modern, cotxes, peces i tot allò necessari per tunejar un cotxe d'Scalextric... ideal per als frikis de l'Slot.

La plaça Masadas és la plaça més bonica de la Sagrera. Es tracta d'una plaça porticada d'estil neoclàssic construïda el 1889. No té res a envejar a les places porticades més conegudes de la geografia: la plaça Reial de Barcelona, la plaza Mayor de Madrid, la plaza Mayor de Salamanca... res, com la Masadas no n'hi ha cap. Encara recordo que quan era petita hi havia, al bell mig de la plaça el Mercat de la Sagrera, però les grans superfícies comercials van anar deixant desert el mercat i finalment l'Ajuntament va decidir enderrocar-lo. Crec que amb aquesta operació, els sagrerencs i sagrerenques vam perdrer un mercat però vam guanyar una plaça que, tot i estar allà, no sabíem que existia.

A la plaça Masadas hi ha també una de les floristeries amb més encant del barri i segurament de Barcelona. La regenta l'Otília Colom que, per més senyes, és la germana del conegut periodista. Avui hi he comprat una orquídia per a la mare, ja que demà és el seu sant.

Un llibre més d'aquests d'autoajuda

Definitivament, els llibres d'autoajuda no m'agraden gens. No m'aporten res. No m'expliquen res. Em fan una mica de ràbia. A Las cinco personas que encontrarás en el cielo Mitch Albom, autor d'un altre best seller d'aquest estil Martes con mi viejo profesor, ens explica que quan et mors es veu que al cel et trobes amb cinc persones que t'ajuden a entendre coses que t'han passat a la vida... que dius, cal? En definitiva, em remeto a un post que vaig fer fa un temps pel bloc d'en Quim que vaig titular així, 'L'autoajuda':

Fa uns anys que estan de moda els llibres d’autoajuda. Molts de nosaltres hem llegit alguns d’aquests llibres com: La bona sort, El caballer de l’armadura oxidada, La princesa que creia en els contes de fades, Les nou revelacions, Els quatre acords, 26 contes per pensar... Així mateix, amb les noves tecnologies i la proliferació del correu 'escombraries', no parem de rebre cada dia arxius amb sentències categòriques de l’estil: 'Només quan estàs bé amb tu mateix, pots estar bé amb els demés', 'Tens l’hàbit de guardar el que sents: bronques, ressentiments, tristesa, pors... No ho facis!', 'Aquest matí, Déu m’ha preguntat: Quin és el teu millor desig per avui? I jo li he respost: 'Senyor, si et plau, tingues cura de la persona que està llegint aquest missatge i de la seva família, doncs ells s’ho mereixen i jo els estimo molt''.... Collonades!

Ja n’hi ha prou, no? Que no s’ha demostrat amb tots aquests anys que aquests llibres i missatges no funcionen? Creieu que si la gent que els llegeix els apliqués de veritat, la nostra societat no seria un conglomerat de persones bones, felices, realitzades, comprensives, bondadoses i empalagoses?

No us heu trobat mai amb algú que us diu: 'Llegeix-te aquest llibre, ja veuràs com et serà molt útil' i acte seguit es posa a criticar algú que aparentment li ha causat un dany irreparable? Aquest dany irreparable sovint és causat per una acció que, si fas l’exercici d’observar-la i analitzar-la des de la distància i des de l’objectivitat, no hi acabes de trobar el gran greuge ocasionat al parlant... potser una mica de comprensió seria suficient, i no seria necessari cap llibre d’autoajuda.

Tenint en compte que ja ha passat el temps suficient per comprovar la utilitat d’aquestes tècniques i adonar-nos de la seva inutilitat, crec que seria desitjable prohibir-les. Queda lleig, ho sé, però crec fermament que aquesta mesura ens faria veritablement feliços a tots i totes. És només una proposta.

Crec que cadascú ha de ser conseqüent amb els seus actes i això no és necessari que ningú ho posi en format de regles o sentències 'irrefutables', sovint forma part, únicament, del més comú dels sentits.

Xemeneies industrials

Ahir vaig anar a casa l'Erli i vaig aparcar el cotxe just al davant de la xemeneia de la foto que està al costat d'on ella viu. Altres vegades ja m'havia cridat l'atenció. Aquest cop, a més de fotografiar-la (de fet la foto la va fer l'Erli amb el meu mòbil), se m'ha acudit fer un post. Trobo que conservar les xemeneies, que en molts casos romanen com a úniques restes de complexos industrials que ocupaven illes senceres del Poblenou, és el mínim que podien fer els de l'Ajunament de Barcelona per mantenir viu l'esperit del barri.

El cas és que l'esmentada xemeneia, situada al carrer Llull, 328, forma part del complex siderometalúrgic de Macosa (inicialment Can Girona) construït a la dècada dels 50. Es tracta de la xemeneia més alta de Barcelona (seixanta-cinc metres d'alçària). La trobo molt bonica i la seva alçada impressiona força.

Per cert, he descobert un cercador de patrimoni arquitectònic a Barcelona. Us poso l'enllaç per si hi teniu interès. De fet, en aquest cercador he descobert que la "xemeneia" que tinc al costat mateix de casa, no és una xemeneia sinó una construcció hidràulica per al repartiment d'aforaments d'aigua. No sé molt bé què és això... hauré de seguir investigant.

Sofia i Alia

L'autor d'aquesta foto, en Gervasio Sánchez, va guanyar el Premi Ortega y Gasset 2008 en la categoria de periodisme gràfic. Aquesta noia, la Sofia, va perdre les dues cames a causa d'una mina antipersona quan tenia només 11 anys; la nena que hi ha al costat és la seva filla Alia. El fotògraf, en recollir el premi davant de la plana major del Govern, de la Comunidad de Madrid i de l'Ajuntament de Madrid, va fer un discurs molt crític amb la hipocresia política. Va explicar sentir-se escandalitzat cada cop que topava amb armes fabricades a Espanya oblidades als camps de batalla dels països en guerra del tercer món, i avergonyit dels representants polítics que segueixen, malgrat tot, deixant anar missatges contra la guerra. Va dir tenir un somni, com Martin Luther King: "Que, finalment, un president espanyol tingui la valentia suficient per posar fi al mercadeig d'armes que converteix el nostre país en exportador de la mort". Tant de bo no es quedi només en somni... com el d'en Luther King: "I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin, but by the content of their character." Mal presagi per les víctimes de les mines antipersona.